No s’ha de confondre el morer (Morus nigra) amb la morera (Morus alba). Tot i la semblança dels noms, vulgars i científics, són plantes ben diferents.
El morer és un arbre amb creixement més be lent, té les fulles més petites, gruixades i peludes. La morera avui és més coneguda pel seu us com a arbre d’ombra. És de creixement ràpid, fulles grosses, primes i glabres. L’altra diferència important és el fruit. El morer el fa gros, sucós i molt dolç. El fruit de la morera és petit i més fat.
El morer és originari del sud-oest d’Àsia. Els perses ja el cultivaven i la seva presència a la Mediterrània es coneix des de molt antic. Com altres arbres procedents de Pèrsia creix bé en el nostre clima. Tolera bé tant el fred com la calor extrema i el vent. Una volta ha arrelat també mostra una elevada resistència a la sequera.
El seu creixement és d’un arbre típic. Creix formant un o pocs troncs principals, la seva capçada és ampla i arrodonida. Pràcticament no té plagues i malalties, poca o molta, no hi ha any que no faixi fruita.
Fins a mitjans del segle passat el morer era un dels fruiters més freqüents a Menorca, tot i que no era dels més abundants. Açò és, estava present a molts de llocs, horts grans i vergers, però sempre hi solia haver pocs individus (moltes vegades un o dos). Les causes d’aquesta freqüència són diverses. Els fruits, les mores, són dels més dolços i refrescants de començaments d’estiu, també eren tant o més importants les propietats medicinals de totes les parts de la planta. Les mores tenen efectes beneficiosos en afeccions com les morenes, les varius o la flebitis, també tenen un elevat contingut en vitamina C. Per tot açò es considerava no només un fruiter, sinó una planta beneficiosa i útil.
El principal inconvenient d’aquest fruiter és la sunya que fan les mores quan cauen. Per açò era un arbre, que tot i la seva bona ombra, se solia plantar un poc enfora de les cases, típicament allà on hi havia un pou o una sínia.
