El menorquí Enric Servera presenta al Roser, fins el proper dia 11 de setembre, De la Mar, el seu darrer treball. A l’exposició, Servera fa un recull de diferents projectes i sèries dels últims 8 anys. “La mar de peixos”, “Nord”, “Faroleres”, “Masks (màscares postalaiòtiques)” i “Ciutat de Parella” serveixen per a fer un retrat no només de la nostra mar, també de la societat en la que ens trobem inmersos.
“ L’exposició recull diferents projectes i sèries dels últims 8 anys, tot i que no està col·locada cronològicament. L’espectador es troba primer amb “La mar de peixos”, quadres més realistes, on hi ha molta abundància; a les obres hi ha reflectida aquesta generositat de la mar, tot envoltat d’un auguri del que voldríem de la mar: esplendor, magnificència. He fet servir diferents tècniques com són la pintura i el gravat, amb les que m’agrada molt treballar; tot són peces úniques, de vegades faig tiratge, però no és lo normal.”
Enric Servera se serveix de la mar com a metàfora per a fer un retrat de la nostra societat, de com hem anat evolucionant al llarg d’aquests 8 anys. Un viatge marí que dibuixa una realitat canviant; les obres, amb les diferents tècniques i la intencionalitat que l’artista hi ha reflectit, desperten dins l’observador una curiositat per saber més “sóc cul inquiet i vaig remenant d’aquí i d’allà, faig molt el que m’agrada. La inspiració m’arriba a partir d’estímuls de coses. Per exemple la sèrie “Masks”, aquestes màscares postalaiòtiques, va començar a partir d’un projecte, d’un llibre del 2011 que es diu Sabates nàufragues; les sabates nàufragues són sabates trobades a la vorera de la mar, jo arribava a la platja o a raconades i anava trobant aquestes sabates perdudes. A partir d’aquí va sorgir aquest projecte, posar-hi una història al darrera, imaginar com les persones, els seus propietaris, les podien haver perdut; vaig arribar a trobar més de 170 sabates. De les sabates vaig derivar cap a les màscares, seria un racó de reciclatge: els materials fets servir són tal qual els he anat trobant; no els tallo, ni pinto. Els projectes de vegades comencen amb la cosa més senzilla, inesperada, com un joc. Aquests són els projectes més autèntics que després queden, no era cap idea premeditada.”
Amb el so de la mar de fons, la mostra submergeix a qui s’apropa fins al Roser. A una vitrina trobem “Ciutat de Parella”, la ciutat sota l’aigua que hi ha entre Mallorca i Menorca. La llegenda diu que si un Sant Joan set Joans i 7 Joanes es troben davant del Castell de Sant Nicolau, Parella emergirà. Servera ha fet la seva pròpia interpretació sobre l’enveja i la banalitat de l’home “sí, la mar és l’excusa per a explicar moltes altres coses. Sobretot posar l’accent en aquesta generositat i magnificència que hauríem de conservar. Jo sóc com un peix, una persona de mar, dins l’aigua sóc feliç. Des de petit ja pintava, aquí a Menorca vaig fer dibuix tècnic, sóc arquitecte tècnic, pero anys després, amb la crisi, ho vaig deixar i ara em dedico a la pintura, he fet molts cursos i tallers per Catalunya; en pintura sóc més autodidacta. La meva obra es pot dir beu d’artistes com Picasso, els impressionnistes i, després, dels expressionistes americans. És una obra viva, molt directa, els quadres tenen molta personalitat.”
Parlant amb el pintor sobre aquest Mediterrani del que se sent part i on troba una llar on crear, diu que no és el mateix el Mediterrani que veiem i vivim aquí a Menorca i el de Barcelona, ciutat on té la seva residència i taller. Quant més avancem dins la seva obra més prenem consciència de la incertesa que ens envolta, metàfora que recrea a les seves creacions “a les obres del 2019, i ja les posteriors, podem apreciar aquesta incertesa que viu la mateixa societat, també el medi marí que deixa de viure aquesta abundància. Hi ha una maror cíclica que ens recorda que les coses van i tornen. Sembla que sempre acabem allà mateix, que no som capaços d’aprendre.Lo darrer que estic presentant està tenint molt bona crítica: són obres en les que els protagonistes són microplàstics recollits a Menorca amb la col·laboració de Per la mar viva. Són quadres atractius però no deixen de mostrar aquesta realitat en la que vivim. Al final la idea principal és que nosaltres podem gaudir de la natura, la natura és molt generosa amb nosaltres si nosaltres tb la cuidem a ella. La podem gaudir tant com vulguem, amb plenitud, sense perjudici, cuidant-la. Ella esplèndida, dóna molt, i nosaltres també l’hauriem de cuidar.”
Destacar la sèrie “Faroleres” un projecte, comenta Servera, que va començar al 2018 però no ha vist la llum -mai més ben dit- fins al 2021 “ al conèixer a una senyora que havia viscut al far de Cavalleria, la història va anar agafant forma. Ella vivia amb la seva família allà, i em va fer pensar que sempre s’ha parlat dels farolers, d’aquest vida dura, aïllada, sols. Però i les dones, les faroleres que hi ha amb ells? Arran d’unes entrevistes vaig extreure informació, i volia retre homenatge a aquestes dones amagades que no tenien el títol de faroleres però hi actuaven. A principi d’aquest any vaig trobar com fer-ho, pintant a través de metacrilat, també hi ha collage, tot amb molt de simbolisme i treballant amb la diversitat, tot un món… 5 fars i 2 faroles.”
