El llibre doble, de Dimitris Hatzís Per Eduard Riudavets

El mateix autor em dóna permís per començar la ressenya amb una imatge cinematogràfica.

“Tot és com els elements que trobem en una novel·la policíaca, de crims, com en diem aquí, o, encara més, com aquelles pel·lícules que en diuen de ficció, si no m’equivoco.”

Aquest paràgraf que gairebé enceta la novel·la m’ha fet venir al cap, immediatament, Temps moderns de Chaplin o Metropolis de Fritz Lang, i fins i tot la seqüència de l’oficina a L’apartament de Billy Wilder.

Ja veureu que aquesta referència no és debades. El llibre doble, de Dimitris Hatzís, hi té molt a veure. Fixem-nos en l’argument. Kostas, un grec emigrat a Alemanya, viu la rutina d’un treball sense horitzons, el desarrelament de la seva cultura i el xoc amb una societat que el menystén, mentre ens va narrant la seva vida quotidiana a la fàbrica, als bars que freqüenta, a la pensió on s’allotja…i reflexiona, una vegada i una altra, sobre les arestes i buidors d’aquest nou món on ha anat a raure.

I alhora coneixerem la seva vida a Grècia i les circumstàncies que el portaren a emigrar, la seva família, les vivències juvenils, i tot amb un esguard constant a la història contemporània del país i als problemes socials de l’època. De fet dues històries, un doble llibre.

Ara em permetreu que faci un salt en la ressenya i hi inclogui un cita de l’Odissea, concretament del cant cinquè:

I Ulisses passava els dies assegut a les roques, consumint-se a força de plors, sospirs i penes, fixant els ulls a la mar estèril, plorant incansablement.”

Aquest paràgraf, en què Homer ens dóna a conèixer el desconsol  del protagonista, ha batejat una síndrome que des del 1998 -dotze anys després que Hantzis escrivís El llibre doble-  identifica el quadre d’angoixa i ansietat, l’estrès crònic i múltiple, que pateixen sovint les persones migrades: la síndrome d’Ulisses.

Molt d’això hi ha en aquesta novel·la que avui comentam.

“El carrer ens fa avançar per sota dels seus llums. Miro aquesta gent. Penso que tothom va a algun lloc, que tothom té algun lloc on anar. A mi no m’espera ningú, no tinc cap lloc on desitgi anar…”

Però n’hi ha més, molt més, també ens parla de la deshumanització del treball, de l’explotació, de les precàries condicions de vida…

Aquesta novel·la fou escrita, com ja he assenyalat, el 1976, però la narració està situada a principis dels anys seixanta, quan el ministre de treball germànic Theodor Blank va fer una crida pública per a la contractació de mà obra estrangera i milers de persones del sud d’Europa, tot fugint de la misèria, afluïren a Alemanya. No hi ha cap mena de dubte, llavors, que el que se’ns explica no només és ben vigent, sinó que, avui en dia que els emigrants no són cridats, amb tota seguretat ha empitjorat.

Fins que aquest llibre no va caure en les meves mans no en sabia res de Dimitris Hantzis, ara sé que és considerat un dels grans escriptors de la literatura grega, al mateix nivell que els més coneguts Kazantzakis o Márkaris, i sobretot m’he adonat de la força immensa de les seves paraules i l’enorme mestria amb què aconsegueix fer-nos viure l’odissea quotidiana d’un senzill obrer grec a l’Alemanya del boom econòmic.

Potser hi haurà qui qualifiqui El llibre doble com a novel·la social. Tant fan els adjectius. He pogut esbrinar que Hantzis fou tota la seva vida un lluitador contra l’opressió i, naturalment, la seva obra literària no és aliena a les seves conviccions polítiques, però, més enllà de tot això, l’important és que estem davant una novel·la absolutament excepcional. Una novel·la que cal llegir, per aprendre, per saber…i per gaudir.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Balearia, Pets Week
Xuroa Menorca
Ajudes lloguer 2021