Pedraules: Cardona Per Joan Pons

Espanya ha fracassat de forma estrepitosa en els Jocs Olímpics celebrats a Tòquio aquest estiu. Només tres medalles d’or! Un país de quasi cinquanta milions d’habitants només ha sentit l’himne nacional tres vegades. Vergonyós. Vuit plates i sis bronzes per un total de disset medalles en aquests Jocs Olímpics per ocupar la posició 21 final; l’onzena d’Europa. Una potència emergent imparable ha quedat la primera classificada: la República Popular de la Xina: trenta-vuit ors. El líder d’occident, els Estats Units d’Amèrica, han superat els xinesos en el nombre total de medalles -108 per 87-, però són els ors els que compten i ha quedat en segon lloc. L’amfitrió també ha fet bon paper. El Japó ha ocupat el tercer lloc, per damunt el Comitè Olímpic Rus que no ha pogut competir amb el nom oficial per culpa del dòping, amb 27 ors, 12 plates i 17 bronzes. Fins aquí la normalitat. Estats amb la mateixa població o similar que Espanya (Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia…) han quintuplicat les medalles d’or tretes per Espanya (el cas d’Itàlia, un país del sud i amb una economia i població semblant ha estat el més sagnant). Espanya ha quedat per darrere d’estats amb una població immensament menor com ara Països Baixos, Nova Zelanda, Hongria, Corea del Sud, Polònia, República Txeca, Noruega, Jamaica o… Cuba! Un ridícul absolut. El nivell olímpic espanyol encara és més calamitós si ajuntam els jocs d’hivern -que aspira a organitzar l’any 2030 la candidatura Pirineus Barcelona- amb els jocs d’estiu. Als Jocs Olímpics d’hivern de 2018 celebrats a Pyeongchang, Corea del Sud, Espanya va obtenir dos bronzes. Per tant, la suma dels jocs constituïts pels grecs encara és més minsa i esgarrifosa: 3 ors, 8 plates, 8 bronzes. Quina és la raó o les raons d’aquests fracassos col·lectius que deixen en ridícul a tota una nació amb l’orgull i les pretensions imperialistes d’Espanya? Els doblers? El govern espanyol va destinar 251 milions de pressupost a l’esport nacional aquest 2021. Per tant, els diners no serien l’excusa. El gen competitiu espanyol? Aquí tal vegada tocaríem el voraviu. Si només posam el focus en les fredes estadístiques comprovaríem que els grans esportistes que competeixen per gust o per obligació amb Espanya, o són bascos o són dels Països Catalans: Rafael Nadal, Miguel Indurain, Pau Gasol, Saúl Craviotto, Mireia Belmonte, Ona Carbonell, Manel Estiarte, Xavi Hernández, John Ram, Joan Llaneras, Marc Márquez… Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Què els passa als esportistes espanyols? No són objecte de crítica. Ho han confirmat les declaracions del president Olímpic Espanyol Alejandro Blanco que ha qualificat amb un 10 el paper d’Espanya als Jocs Olímpics de Tòquio! Esperpèntic. Els esportistes espanyols són els millors encara que hagin quedat setens o vuitens o els últims. Em pos en la pell dels esportistes nacionals. Si ets el millor ocupis el lloc que ocupis, quin sentit té sacrificar-te per un objectiu, competir amb totes les teves forces amb els millors esportistes del món per tal de defensar la bandera del teu país? Cap. Facis el que facis ets un campió només pel fet de ser espanyol. La filosofia del fill consentit va en contra de l’exigent filosofia competitiva de l’esport. Posaré un exemple local. Menorca ha obtingut el 5,8% del total de medalles que ha aconseguit treure Espanya! Una població que no arriba als cent mil habitants! Menorca té el gen competitiu balear. Ens hauria de fer sentir orgullosos. El menorquí Joan Cardona, amb només 23 anys, ha aconseguit la medalla de bronze a la classe Finn de vela. El major èxit individual de la història de l’esport menorquí. Se suma a Sergi Llull que va obtenir una plata a Londres 2012.  Capicua. La pregunta que em faig és que si cada quatre anys fan el ridícul en els jocs olímpics d’estiu i, sobretot, en els d’hivern, quin sentit té dedicar tants de doblers als esportistes? No es podria destinar aquesta fortuna a la sanitat o a la cultura? Seríem més savis, estaríem més sans i el ridícul internacional espanyol seria llavors menys coent.

CARDONA. Topònim. Vila situada a la vora del riu Cardener. Nom de dona. Llinatge molt estès a Catalunya, Illes Balears i País Valencià. A partir d’ara també, llinatge d’un dels esportistes més importants que ha donat mai l’esport de Menorca. L’etimologia és desconeguda, probablement preromana. Griera cita una forma Kastdrona, com a documentada l’any 975.

 

 

 

 

mostra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca