Avui, amb la ressenya, viatjarem en el temps i l’espai. Anirem a un dels llocs mítics de la narrativa d’aventures, i, també i sobretot, de la cinematografia: el Far West.
No hi havíem estat d’ençà que us vaig comentar A l’horitzó, d’Hernán Diaz, i ara hi tornem amb una novel·la que per força he de qualificar d’impressionant. Els proscrits de Santa Fe, de Josep Masanés. Per deixar-ho clar des del primer moment, és una novel·la immensa que m’ha mantingut atrapat de principi a final. Una novel·la que gosaria dir que és imprescindible llegir.
Conec altres obres d’aquest autor, les he ressenyades, cada una absolutament diferent de les altres, i totes m’han agradat força, però, sense cap mena de dubte, Els proscrits de Santa Fe és la que m’ha causat major impacte.
Crec que, en major o menor grau, tots tenim a la memòria les imatges icòniques dels westerns, els pobles polsosos amb el sheriff amb l’estrella al pit, els saloons, els duels amb revòlver al carrer major, les caravanes de colons i les càrregues dels indis, el viatge en les diligències amb un rètol de la Wells Fargo, els deserts curulls de cactus i tumbleweed, les grans praderies amb els ramats de bisons…
I sí, efectivament, aquest és el món a què Masanés ens transporta, però lluny de qualsevol destil·lat propi de Hollywood. Ans al contrari, l’esguard lúcid, gairebé entomològic, de l’autor despulla de qualsevol èpica endolcida l’anomenada “conquesta del salvatge oest”.
No hi trobam el setè de cavalleria acudint al rescat, ni tampoc herois prefabricats sols davant el perill o morint gloriosament amb les botes posades. Res d’això. En canvi podem observar una realitat crua, dura, on la mort i la vida depenen de la força, de la lluita per la supervivència, de l’afany de poder o de diners o, simplement i sense més retòriques, de les circumstàncies. Una descripció fascinant d’uns fets, sense judicis morals ni visions esbiaixades per l’intent absurd de portar els valors actuals segle i mig enrere.
Crec que les paraules de Sebastià Alzamora, a la contracoberta del llibre, ens aporten una idea més clara d’aquesta gran novel·la del que ho podria fer jo:
“Una novel·la peckinpahniana, contundent, brutal a estones, que no es pot deixar una vegada es comença”.
Certament només el Peckinpah de Grup Salvatge o de Pat Garret and Billy the Kid, ens apropa al món de frontera al que ens aboca Masanés. Aleshores, us recoman que, en llegir-la, us oblideu de les concepcions actuals sobre el mal i el bé, i simplement us deixeu emportar.
“O sigui que el que fem està bé. Que tot allò que es pot fer és perquè és el que Déu vol (…) Exactament. Res no passa sense que la voluntat de Déu ho permeti”.
Per altra part, forçosament he de fer esment al llenguatge precís i acurat, i alhora ric i fidel, que ens permet sentir la lectura com una experiència gairebé viscuda. Ens hi fa immergir. I parlant de llenguatge, un petit avançament que esper se’m perdoni: fixau-vos en els noms, en tots els noms. No són debades.
He de tancar ja la ressenya i tinc la sensació que em deix massa coses sense explicar-vos, però això té fàcil remei: llegiu Els proscrits de Santa Fe. Gaudireu d’allò més, paraula.
Però abans de dir-vos adeu, no me’n puc estar d’incloure una citació textual:
“Això són els somnis dels homes i les valoracions dels propis actes envers la realitat. La pàl·lida ombra d’un somni”.
