El monument que més m’agrada de Paris és l’Arc de Triomf, alçat orgullosament a la plaça de “l’Etoile” (avui plaça Charles De Gaulle) a un cap de l’avinguda dels “Champs Elysées.” És el símbol per excel·lència del patriotisme francès que cada any reb més d’un milió de visitants. Ordenà construir-lo Napoleó 1er, a la glòria dels soldats de la seva “Grande Armée”, vencedors de la batalla d’Austerlitz contra les tropes austro-russes el 1805. Napoleó 1er tenia una gran admiració per l’Antiguitat romana i les seves hores glorioses. Per això l’arquitecte del projecte inicial s’inspirà de l’Arc de l’emperador romà Tito -de dimensions més reduïdes- erigit a la capital italiana. L’edificació del monument parisenc començà el 1806 i acabà el 1836 durant el regnat del rei Lluís Felip. Després de la seva inauguració, es va decidir que estaria dedicat tant a la celebració dels exèrcits de Napoleó com als de la Revolució.
Les cendres de l’home promotor d’aquell monument, Napoleó 1er, -mort a l’exili a Santa Elena- creuaren aquell Arc el 15 de desembre de 1840 mentre un milió d’espectadors assistien a la comitiva funerària. Aquesta processó revelà la funció cerimonial de l’Arc de Triomf. Més tard, el fèretre de l’escriptor Victor Hugo -cobert d’un vel negre- hi fou exposat durant la vetlla fúnebre a l’ocasió de les seves exèquies nacionals el 1885. La tradició de les desfilades militars als “Champs Elysées.” -al peu del monument- va néixer a l’ocasió del trasllat de les cendres del compositor i poeta Rouget de Lisle als “Invalides” (fou el militar autor de la lletra i la música de l’himne francès La Marsellesa). Una altra eminent desfilada va ser la de les tropes Aliades victorioses el 14 de juliol de 1919. Després d’anys de canvis de llocs dins Paris, la tradicional desfilada militar organitzada en motiu de la festa nacional el 14 de juliol, va establir-se definitivament el 1981 als “Champs Elysées.”
Aquest Arc de triomf també representa d’una manera simbòlica la tomba del soldat desconegut de la primera Guerra Mundial ubicada en el seu centre. Fou inhumat el 28 de gener 1921. La seva memòria es manté viva gràcies a una flama, que cada horabaixa a les 18H30 es renova – un acte acompanyat d’una cerimònia. També cada 11 de novembre, el president de la República hi commemora l’Armistici, un gest d’homenatge a “tots els morts per França.” Un monument doncs impregnat de tradicions militars que acull regularment exposicions al voltant d’aquell tema. Però fa una sèrie d’anys, l’Arc de triomf es permet algunes fantasies com ara les projeccions damunt els seus flancs de la celebració del nou any, de l’arribada del Tour de France, o de la victòria de l’equip francès guanyador de la Copa del món de futbol.
Aquell monument té una alçada de cinquanta metres per quaranta-quatre d’amplada. Dins l’Arc es troba un museu que explica la seva història i construcció. És possible pujar al seu sostre des d’on es pot gaudir d’una magnífica panoràmica de Paris. Està decorat amb nombroses escultures que representen moments importants de la Revolució francesa i de l’etapa napoleònica, a part de figures al·legòriques de personatges de la mitologia romana, així com gravats amb els noms de líders militars i molts de detalls interessants.
Certament un dels monuments més emblemàtic de la capital francesa juntament amb la Torre Eiffel i un lloc de commemoracions amb una forta connotació històrica que val la pena descobrir.
Hem de senyalar que Napoleó 1er ordenà la construcció de dos Arcs de Triomf: el de “l’Etoile” per l’entrada de les seves tropes victorioses i el del “Carrousel” per l’entrada d’honor al palau des “Tuileries”, residència oficial de l’emperador. Avui només queden vestigis d’aquell palau repartits a diferents indrets de Paris, a d’altres regions del país i a l’estranger. Aquell palau fou derruït el 1883 després de moltes peripècies dramàtiques. Però això ja és part d’una altra història.
Raymonde Calbo Laffitte
