L’ocarina Per Raymonde Calbo Laffitte

Fa ja temps que  un conegut del meu marit ens va convidar a assistir a un concert que donava amb uns amics seus a un bar de Palma. Tocaven l’ocarina. Era la primera vegada que sentia parlar d’aquest instrument de vent.   La dolçor del seu so em va entusiasmar. Consultant el Diccionari Català, Valencià, Balear(DCVB), vaig poder llegir: “l’ocarina és un instrument músic de vent, fet de terra cuita, de forma ovoide, amb un broc per a bufar-hi i vuit forats que es tapen i destapen amb els dits.” És un dels instruments més antics de la humanitat. A les primeres civilitzacions a l’Amèrica precolombina ja trobam ocarines fetes de ceràmica, a Àfrica d’escorça i a altres llocs com la Xina trobaren ocarines d’argila datades de 4.000a.C. Les ocarines varen ser introduïdes a Europa per Hernan Cortés després de la conquesta de l’Imperi Asteca al 1527.

Des que l’italià Giuseppe Donati, un jove músic i forner creà l’ocarina travessera de 10 i 12 forats el 1860 a Budrio, un poble situat a prop de Bolonya,  deixà de ser una jugueta per considerar-se un instrument musical. Al segle XX durant les dues guerres mundials, els militars utilitzaven l’ocarina de butxaca per aixecar-se la moral i arribà als Estats Units d’Amèrica on es donà a conèixer car els soldats que tornaven de la guerra duien l’ocarina dins llur equipatge.  Però poc a poc aquell instrument caigué en desús i fou reemplaçat per a la flauta a bec que era menys cara. Sortosament, gràcies a alguns directors de cinema es tornà posar en valor aquest instrument i així fou emprat per la música dels films “Novecento” de Bernardo Bertolucci, per a  “el Bueno, el Malo i el Feo” d’Ennio Morricone i d’altres. També és present a jocs més moderns de Mintendo 64 o Mega Drive o en dibuixos animats com per exemple Albator, Dragon Ball Z etc. Diuen que al gran director Lluís Buñuel li agradava tocar l’ocarina abans de berenar.

Generalment les ocarines estan fabricades amb terra cuita però les de major qualitat són fetes  de porcellana. Les de Meissen, ciutat alemanya de Saxònia, molt famosa per la qualitat de la seva porcellana,  són  molt cotitzades i preuades per antiquaris i col·leccionistes. Existeixen  diversos tipus d’ocarines que divergeixen en la forma i en el nombre de forats. Avui llur fabricació amb PVC està molt estesa .

A Mallorca aquest instrument té una gran tradició gràcies  als italians Cesare Vicinelli i Luigi Cussini  que varen instal·lar un taller de fabricació d’ocarines l’any 1887 al carrer Jovellanos de Palma. Hi havia tallers en aquesta ciutat, a Manacor, Bunyola i Pollença. L’últim concert d’ocarina a Mallorca es va celebrar el 1920. Com a curiositat al museu de la magnífica església de la Porciúncula de l’Arenal de Palma també anomenada “església de cristall”, -projectada pel famós arquitecte palmesà Josep Ferragut Pou(1912-1968), assassinat en obscures circumstàncies-,  s’hi pot veure una col·lecció d’ocarines mallorquines prou interessant.

Tot un descobriment per a mi molt enriquidor  i quin plaer escoltar la música dolça i  relaxant  d’aquell petit i senzill instrument semblant al cap d’una “ocarina”,  nom que prové de la regió de Bolonya a Itàlia, pàtria del seu creador, Giuseppe Donati   i que significa “oca petita.”

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *