Pedraules: Roure Per Joan Pons

La premsa internacional ha posat el focus en el conflicte d’Afganistan ocasionat pels talibans que han repetit la proesa d’entrar a Kabul i de reconquerir el país. Funciona així. Hi ha dotzenes de conflictes armats fins i tot més sagnants al món -Síria, Iemen, Tigre, Karabakh..-, però ara toca aquest país asiàtic sense costa, sense sortida natural a la mar. Qui ho dicta? Qui ho sap! Els interessos de les grans potències i de les multinacionals. Sigui com sigui, Afganistan és un tomba d’imperis i aquesta vegada el derrotat que ha hagut de sortir amb la coa entre les cames ha estat el país més poderós de la terra. S’ha produït el típic, cruel, desesperat i anguniós èxode dels col·laboradors locals i del personal internacional. L’aeroport de Kabul s’ha convertit en una autèntica ratonera. El caos ha imperat amb aglomeracions, intents anguniats de pujar als avions, invasió de les pistes -afganesos agafats a parts de les naus que s’enlairaven serà la imatge icònica del conflicte- i, una vegada restablit un cert ordre, l’ànsia d’accedir a les instal·lacions de l’aeroport amb la família amb l’objectiu dramàtic de ser evacuats o morir en cas de no aconseguir-ho. Cada país s’ha organitzat a la seva manera. Ho explicava un afganès que va treballar per les forces militars espanyoles com a traductor. Els francesos, per exemple, deia, han dedicat autobusos que han situat en indrets secrets en els quals han embarcat els cooperants que l’estat francès volia treure del país. El govern espanyol no ha emprat aquest servei directe i racional, com sempre, ha estat més imaginatiu i ha optat per la solució màgica. En tost d’organitzar aquest corredor mitjançant autobusos o autocars ha llançat una consigna que ha pronunciat amb aquella alegria flamenca la ministra de Defensa d’Espanya. Margarita Robles ha dit literalment que les persones que vulguin ser evacuades han de cridar: «Espanya, Espanya!» i que hi han d’anar «amb una bandera espanyola o amb alguna cosa vermella». Ja se sap, Espanya és un toro. La resta de responsables ministerials de les nacions amb personal a qui evacuar s’han posat les mans davant la cara, meravellats. Com no se’ls havia acudit! Quants doblers s’haurien estalviat i quants mitjans no haurien dilapidat amb aquesta solució que mai se li hagués ocorregut a Torrente. S’han posat a la feina. Els mexicans, per exemple, per diferenciar-se, han demanat als seus col·laboradors i al seu personal diplomàtic que duguin un capell mexicà i els colors de la bandera en un plat de guacamole. Més previsors, els francesos han abandonat els autobusos i han optat per una baguet i una llauna blava i blanca de Nivea. No obstant açò, la majoria de països han qüestionat la solució espanyola de Margarita Robles. S’han demanat per què havia de funcionar aquest sistema. La nostra ministra de Defensa ha reaccionat d’immediat i ho ha fet amb analogies i exemples. Els bancs van cridar Espanya, Espanya… i van ser rescatats per l’estat espanyol. El rei emèrit va cridar Espanya, Espanya i va ser sepultat amb diners provinents de comissions. José María Aznar va cridar Espanya, Espanya i va lliscar com un esquiador directe a la porta giratòria de les elèctriques (els preus de l’electricitat han arribat als màxims històrics des de llavors; o encara no). Quina indignitat. Quina manera de banalitzar i fer superficial el dolor, la por i la desesperació dels afganesos que van col·laborar de bona fe amb Espanya i que volien -o encara volen, perquè molts hi han quedat i ja ningú no es preocupa de la seva previsible sort- sortir del país. Quina poca vergonya aprofitar la situació de les dones afganesos que no han pogut eixir que seran sotmeses a la llei islàmica en la seva versió més masclista la resta de la seva vida. I amb elles les seves filles. La banalització del sofriment dels altres, en especial de les dones, per part d’una desafortunada ministra d’esquerres que, en tost de ser de Defensa, només defensa el nacionalisme espanyol més ranci i conservador.

ROURE. Arbre de la família de les fagàcies, de diferents espècies del gènere Quercus, i principalment la Quercus robur, productora de glans, d’una llenya mol dura i resistent al corc. Llinatge català en singular i en plural. En castellà opta més pel plural, Robles. Segons la informació que va estructurar de manera magistral l’historiador Miquel Àngel Casasnovas Camps a Història de Menorca de la revitalitzant editorial Moll «la coberta vegetal de Menorca estava formada per boixedes extenses que alternaven amb clapes d’alzinar i, a les zones més humides, amb boscs d’avellaners i ginebrons i àdhuc roures».     

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *