Aquesta novel·la ja té uns anys. He llegit, i ressenyat en aquesta mateixa secció, obres posteriors de l’autor. De fet va ser veure, a un prestatge d’una llibreria, Els nois, de Toni Sala, que vaig saber que havia de llegir-la. No debades Persecució m’havia fascinat i crec ho havia deixat força clar.
“M’ha agradat, sí. I no només per l’estructura ben lligada, per la trama engrescadora, pel gran retrat que fa de persones i situacions, sinó també pel rerefons, l’anàlisi que hi podem deduir, les implicacions de tot plegat. Persecucióens parla de la poderosa atracció del mal, de la seducció que el mal pot exercir sobre els éssers humans”.
Ara és el moment de dir-vos que Els nois, malgrat que la temàtica és absolutament diferent, ha despertat en mi el mateix entusiasme que he deixat palès al paràgraf anterior. Però potser, abans d’anar més enllà, convé fer cinc cèntims de l’argument.
La mort en accident de trànsit de dos germans en una carretera comarcal sacseja un petit poble i trasbalsa les vides de la gent, no tan sols la que és més propera sinó també la dels que, ni que sigui tangencialment, n’han tingut coneixement.
La mort, sí. Però també el sexe, i les relacions entre pares i fills, les frustracions i els silencis, les ambicions i misèries d’una localitat que podem situar a la comarca de La Selva, però que podríem trobar arreu. Però, de qualque manera, el teixit argumental és secundari. Almenys aquesta ha estat la meva sensació.
Desassossec, desolació, desconcert, devastació…vet aquí el que m’ha fet sentir aquesta novel·la. I mentre ho escric hi pens una vegada i una altra. Com és possible que una narració amb un argument tan aparentment senzill et faci pouar aquests sentiments? He de recórrer, un cop més, a l’única explicació al meu abast: la màgia de la bona literatura. Els nois, una novel·la extraordinària que ha aconseguit regirar-me fins al moll dels ossos.
Un empleat de banca, un camioner, una noia, un aspirant a artista, vet aquí els quatre miralls on es reflecteix tot el que passa, quatre veus que ens narren els fets, però que, sobretot, ens fan partícips de les seves ferides, mancances, obsessions, cabòries…
Arribats a aquest punt de la ressenya, m’adon d’un altre aspecte de la novel·la que cal assenyalar. La mateixa història, la mort en un petit poble d’una comarca catalana, podria ser el marc ideal -i repetit- per a una narració de caràcter costumista que ens donés a conèixer tot allò que hi ha de soterrat en qualsevol col·lectiu humà.
Idò, no. I potser ara aniré massa lluny – i tant fa, al cap i a la fi us estic parlant des de la meva personal impressió- però, sincerament, en acabar de llegir Els nois he tingut la sensació d’haver-me immergit dins una tragèdia grega. Hi trobem tots els elements: un destí que no es pot defugir, la cruesa despietada dels sentiments, els morts com a lloses sobre les espatlles dels que segueixen vivint, la llunyania d’uns déus ignots…
No puc afegir-hi gairebé res més. Només em permetreu que acabi amb unes cites textuals, gairebé només unes píndoles, d’aquesta gran novel·la.
“S’entra al món adult per la porta de la mort…”
“Tan mort com més consolador fos negar-ho, i negar-ho era molt consolador, tan consolador que espantava.”
“Pocs arriben a veure completa la vida de tots els seus fills…”
“Res s’amaga amb més recel que el dolor que ens causem a nosaltres mateixos. No se’n parla i es mira de no pensar-hi, però el mal es va acumulant.”
Deixem-ho aquí. Llegiu-la.
hi estic totalment d’acord. És el tercer cop que llegeixo “Els nois” i em continua meravellant. Té algunes imatges inoblidables.