La maledicció de Barba-rossa ha retornat. Plou a bots i barrals hores abans de la presentació de la novel·la a l’Espai Mallorca de Barcelona. La gent no surt tant de ca seva quan hi ha precipitacions d’aquesta mena que semblen que han de foradar l’asfalt i només aconsegueixen crear basses en les quals no beuen ni els pardals. Dic que la maledicció ha retornat perquè la pluja, un bon cabiot, també va fer acte de presència abans de la segona presentació del llibre que havíem d’escenificar davant la carota de Barba-rossa que hi ha al carrer de Sant Joan de Ferreries. Clara del Ruste, la presentadora, i també els responsables de l’ajuntament van reaccionar i, gràcies a la col·laboració sempre jovial del rector Joan Febrer, es va poder fer dins l’església de Sant Bartomeu a recer de la pluja i de la maledicció del pirata que retorna de manera eterna des que va atacar Maó un mes de setembre de 1535. No ens vam acovardir. Presència del director de l’Institut d’Estudis Baleàrics que celebra els 50 anys de la seva fundació i una metàfora que va fer fortuna. Les Illes Balears, com a comunitat, s’assemblen a un moble d’Ikea. Amb l’agreujant que la marca sueca ha enviat els mobles a una casa, els perns i les claus Allen a una altra casa i els coixins i els complements a una tercera. Coincidesc amb Mateu Malondra, el director, que entre tots, entre totes les illes, hem de muntar d’una manera coordinada i solidària aquest bell moble d’Ikea que aixoplugui les nostres identitats i que rep el nom gens nòrdic d’Illes Balears. És una frase que m’agrada molt recordar. «Hi ha tantes persones bones al món!». Pertany, com saben els meus lectors, a la novel·la imprescindible El falcó del turc Yasar Kemal. Isidor Marí ho és. Tracta amb un respecte entusiasta i mesurat la novel·la Barba-rossa i destaca la naturalesa positiva de l’acte: un presentador eivissenc, una editorial mallorquina, un autor menorquí. El moble es va muntant. Ai, que no ens sobrin o ens manquin perns o claus! La nota discordant la donen tres poetes balears presents a l’espai -Mallorca, Menorca, Eivissa- i que no assisteixen a la presentació. Geníssers de ploma de faisà xerren fort i beuen cervesa. No ho trob insultant. No hi ha fraternitat entre escriptors. És un mite romàntic. El que sí que resulta escandalós és que un és menorquí, publica en la mateixa editorial que ha tret la reedició de Barba-rossa i, a més a més, és vocal de la secció de les Illes Balears de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana! Qualsevol persona amb dos dits de front es demanarà per quin motiu s’ha presentat al càrrec? La resposta és molt senzilla. Suplir la mancança de talent amb un poder institucional al qual aferrar-s’hi com una sangonera s’aferra i xucla la sang del coll mullat d’un cavall. El món s’ha tornat estúpid i salvatge. Amics i amigues. Lectors i lectores. Retrobaments i una sorpresa en forma de dibuixos que em fa, que ens fa, a Isidor Marí i a mi, l’artista Jaume Geli que ha vingut de Banyoles. Quina professió més polida. Quina xalada escriure i compartir allò escrit amb les lectores i amb els lectors. Dins l’avió continua la maledicció de Barba-rossa. Tempesta damunt Barcelona i la pista de l’aeroport -aquesta que ara s’amplia, ara no s’amplia- col·lapsada. Una hora esperant dins la cabina en un dilluns amb pocs passatgers. El vol és horrible. Turbulències durant tot el trajecte i unes exhibicions de la natura sobrenaturals. La lluna quasi plena a l’alçada de la finestreta, dels nostres ulls. Llamps a la llunyania que il·luminen la nit fosca com si fossin dins la pel·lícula Blade Runner. Voltes i més voltes damunt Menorca. I aquesta reacció tan tendra que sempre m’ha copsat i que sent només a Menorca: els passatgers alleugerits esclatant en aplaudiments. Mai no m’ha fet por volar. Tenc d’altres plors. Barba-rossa continua amb la seva maledicció. Ensoldemà Ferreries surt a les notícies de TV3. També d’IB3. A causa de les pluges, el torrent que travessa el poble per un lateral s’ha desbordat. Aigua vermella davallant a tota velocitat des de les modestes i esquerpes muntanyes del nord. No ha causat desgràcies humanes, només danys materials; sobretot al polígon industrial i als soterranis i plantes baixes de les cases. A Cala Galdana el torrent ha vessat el seu cabal impetuós a la platja i l’ha tenyida del mateix vermell que la barba del pirata. No ha acabat aquí. Ha volgut dibuixar una imatge més cruel i angoixant. El riu d’Algendar també s’ha desbordat i ha inundat la tanca aferrada al penyal de marès de Ciutadella situat tot just a l’inici de la urbanització de Serpentona. Les eugues amb els seus poltres han quedat amb l’aigua arran de coll i amb el risc d’ofegar-se. Maleït Barba-rossa! Calla. Què dius? Quan ens adonarem d’una vegada que hem de canviar la nostra actitud? Encara que jo ho faci pagar a Barba-rossa és com si la natura ens ho volgués recordar de tant en tant. Reaccioneu, humans. En cas que no ho feu, el planeta clapirà. Abans d’embarcar vaig fullejar en una botiga de l’aeroport de Barcelona el llibre Nosaltres som una part de la Terra que recull la carta que va enviar el cap indi Seattle al president dels Estats Units l’any 1855. Qui són els salvatges? Aquells que vivien en harmonia amb la naturalesa? O els humans occidentals del segle XXI que hem escalfat el planeta i ens hem convertit en la seva maledicció?
