Terra de mar, de Xavier Serrahima Per Eduard Riudavets

“Com és possible que el que ens envolta canviï tan i tan de pressa i que res no sigui com era una mica enrere! Que la tramuntana i la salabror dels anys hagin erosionat i esborrat les petges dels mil·lennis que havien anat afaiçonant l’ànima de la vila que ha vist néixer i morir, des de fa tants segles, la nostra família?”

He volgut començar la ressenya amb aquest paràgraf que gairebé obre el llibre. M’hi he sentit identificat, com crec que s’hi identificaran tots els que, com ens diu el poeta Pere Xerxa, “tenim per pàtria una barca”.

Terra de mar, de Xavier Serrahima. Una novel·la que he llegit amb enorme plaer, però que alhora m’ha enfrontat, des de la literatura i sense embolcalls pietosos, amb les crues  problemàtiques que viu la nostra illa, perquè si bé la narració és ambientada a Calesca, un nom fictici per una vila marinera empordanesa, no és menys cert que el que  Serrahima ens fa viure interpel·la a tots els que vivim ran de mar.

“Com, per més que volguéssiu fer diners fàcilment us vàreu sotmetre al gust bastard (…) d’aquells que acabaren convertint el litoral en un ofensiu desastre urbanístic, gens respectuós amb la manera de fer de tota la vida, amb el poble de sempre!”.

Deixem-ho estar. Ja haureu captat el missatge, i, per cert, celebrem, menorquins i menorquines, que hàgim estat capaços de preservar bona part de la nostra costa “d’aquells nyaps, aquells pastitxos horribles”, sense mai oblidar que els “taurons famolencs que no dubtarien en regalar la seva mare i els seus fills a canvi d’un terreny per edificar” són ben vius, sempre a l’aguait.

No desvelaré l’argument, maig ho faig si no se’m dona el permís que suposa una sinopsi a la contracoberta, però sí us explicaré allò que el mateix autor va exposar-nos, en un diàleg amb Maite Salord, a la presentació del llibre.

Tres veus narratives, tres personatges, tres generacions, tres llenguatges. L’avi que, des d’un exili forçat per la derrota republicana escriu cartes en “un estil bell i literari, fruit de les ensenyances de Xavier Benguerel i Pere Quart, mentre solca l’oceà, farcit d’enyor per la família i de ràbia contra els feixistes “que van esclafar en un no res el somni compartit de tanta i tanta gent, que fins aquell moment havien tingut sempre  prohibit somniar”, el fill que contempla el nostre món des de l’amargor que comporta la cruel lucidesa nascuda de la decepció i la impotència,  i finalment el net que se’ns revela amb tota la seva buidor, que els diners mai ompliran, mentre encadena converses de bar, tan desesperants com sovint patètiques.

Us he parlat dels personatges. Ara us vull donar a conèixer la gran protagonista: la mar. La mar humiliada, la mar prostituïda i envilida, la mar que ha vist com els seus fills la subhastaven i embrutien. La mar sempre present, la mar traïda per aquells que han renunciat a ser “hereus dels temps antics” i s’han negat a què “la mar fos i seguís sent la nostra més cordial i venturosa amiga”.

Desitjaria tenir més espai per seguir-vos parlant d’aquesta molt bona novel·la. Cal llegir Terra de Mar, en primer lloc pel mateix plaer de la lectura, però també perquè mirar-nos al mirall i veure’ns tal com som és un exercici força saludable. Ens hi miram i veim les nostres cessions, els nostres silencis còmodes, les genuflexions interessades, les abdicacions… i així si més no, esguardant-nos, tal volta podrem redreçar el camí. Terra de mar, sí, cal llegir-la… i no cloure els ulls.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Balearia, Pets Week
Xuroa Menorca
Ajudes lloguer 2021