Una sala plena de cors trencats, d’Anne Tyler Per Eduard Riudavets

Comencem la ressenya amb una pregunta. Pot ser apassionant una vida normal més aviat anodina? La resposta és a Una sala plena de cors trencats, d’Anne Tyler. Una novel·la que, a partir de la quotidianitat, teixeix un relat fascinant.

En Micah Mortimer té poc més de quaranta anys, viu al nord de Baltimore, treballa arreglant ordinadors a domicili i fent les feines de manteniment a l’edifici on viu. La seva vida es basa en una sèrie de rutines estrictes, una vida absolutament ordenada per defugir el caos.

“…com de costum, va sacsejar les espatlles davant aquest pensament tan repetitiu, davant del fet que tots i cadascun dels seus pensaments fossin tan repetitius i fessin sempre el mateix curs, davant del fet que, en realitat, tota la seva vida seguís sempre el mateix curs.”

Però fins i tot en una vida on tot sembla estar mil·limètricament controlat, hi pot entrar el desori. I aquest arriba. Així la visita del fill d’una antiga parella provoca una sèrie d’esdeveniments -mínims però suficients- que trencaran la placidesa volgudament ensopida de la vida d’en Micah. La placidesa del qui no espera res de nou.

“…pots recordar la vida i gairebé creure que estava tot disposat amb antelació, com un camí gran i pla que estaves destinat a agafar encara que en aquell moment et semblés ple de punxes i esbarzers”.

El més sorprenent és, potser, com t’atrapa aquesta història. No hi trobem cap fet especialment insòlit, cap circumstància que ultrapassi la “normalitat”. Només fets quotidians, trasbalsos que tothom pot viure. I així hi tot t’atrapa, del tot.

I, si més no, de sobte t’adones que, tot llegint la novel·la, has contemplat de ben a prop un seguit d’emocions que, de qualque estranya manera, se t’han fet teves i que són ben presents al nostre món: la soledat, la frustració, la incapacitat d’expressar els sentiments, la manca de comunicació. Així el Micah Mortimer esdevé una mena d’arquetip de l’home actual.

“A vegades, quan tractava amb la gent, tenia la sensació que estava fent anar un d’aquells artefactes caça-peluixos de les fires en què cal atrapar el premi amb l’ajuda d’unes pinces metàl·liques poc manejables que t’obliguen a treballar des de massa lluny,”

La por al compromís, la impossibilitat de redreçar el camí, la fòbia als vincles emocionals…tot al mateix paquet. De fet, és inevitable que Una sala plena de cors trencats et porti a reflexionar, a fer un exercici d’introspecció.

Però, cal deixar-ho clar, la genialitat de la novel·la rau en el fet que res és explícit, res és forçadament evident. La mateixa narració, explicant-nos la vida del Micah, ens porta a aquestes conclusions. L’Anne Tyler aconsegueix que esguardant la vida més aviat ordinària de persones normals i corrents – a tot estirar un pèl excèntriques – arribem a deduir qualque veritat universal. Potser la primera és, llavors, qüestionar-nos el concepte mateix de “normal i corrent”.

Acabaré la ressenya per allà on he començat. No espereu trobar tragèdies ni alts i baixos dramàtics a Una sala plena de cors trencats, tan sols el dia a dia que tots vivim i, mal que bé, enfrontam. En Micah no és un heroi o, millor dit, és un heroi com ho pot ser qualsevol persona que topa amb els esculls inevitables que hi ha a qualsevol vida. La quotidianitat feta literatura, gran literatura.

Al cap i a la fi no cal donar-hi més voltes, ja ens ho va deixar dit Joan Salvat-Papasseit:

“Res no és mesquí,

 perquè la cançó canta en cada bri de cada cosa…”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Balearia, Pets Week
Xuroa Menorca
Ajudes lloguer 2021