Pedraules: Flamera Per Joan Pons

Practic l’ofici més polit del món. D’acord, futbolista tampoc no està gens malament. Són més famosos que els escriptors i guanyen més doblers (encara que hi ha escriptors molt famosos i que guanyen molts de doblers). Però l’ofici de futbolista dura poc, molt poc, i té data de caducitat. Amb trenta anys i escaig ja es retiren o són anomenats veterans! Un escriptor pot ser escriptor fins als noranta mentre tengui les facultats mentals senceres i encara consideri que té qualcuna cosa a dir. Descartat futbolista com a ofici envejable per la caducitat extrema -un home o una dona de trenta anys són considerats per la societat actual joves, molt joves- m’hauria d’haver decantat per l’ofici de vocalista, lletrista i guitarrista de rock. Açò sí que és un ofici envejable. Així com el primer té una caducitat per raons biològiques aquest segon en té per raons purament autodestructives. Integrants dels Rolling Stones a part (Charlie Watts ha mort de vell al llit i, els seus companys que freguen els vuitanta anys, continuen exhibint-se dalt els escenaris) les drogues, les gires, l’alcohol, els excessos, els suïcidis, les morts accidentals o violentes han fet autèntiques escabetxines. Per tant, vaig fer bé triant l’ofici d’escriptor (o vaig ser afortunat que l’ofici d’escriptor em triés a mi). Als escriptors ens conviden a universitats repartides per tot el món, ens reben amb una limusina als peus de l’avió per dur-nos a les fires internacionals o ens premien per feines que hem fet amb molt de gust i en una deliciosa soledat. També ens inviten a formar part de llibres monumentals com ara Es Molí de Foc. 25 anys d’intensitat culinària. 1996-2021 en el qual han participat de forma entusiasta, a més d’un servidor, més de trenta escriptors; entre ells Joan Manuel Serrat. Em va tocar el pa i vaig titular l’escrit Hi ha aliment més sagrat que el pa? Jo crec que no. El pa és com la paraula. A partir del pa i de la paraula sorgeix tot. A partir del pa sorgeix la cuina sencera. A partir de la paraula emergeix la literatura, les relacions humanes, el nostre saber. In media res. El llibre presentat al pati del restaurant Es Molí de Foc de Sant Climent el passat dijous catorze d’octubre se situa enmig de la història. Hi ha molts tipus de molins. Hi ha el molí de vent que empra l’energia eòlica, el molí d’aigua que fa servir l’energia hidràulica, el molí de sang que se serveix dels animals, el molí de foc que s’activava antigament amb carbó de coc. Carlos Esteva, Carlos Juaristi, Ivette i Robert Bouvier i el canadenc John Morawski. Després la família Sciamanna. I, durant aquests darrers vint-i-cinc anys, els valencians Clara Martínez Tent i Vicent Vila. Per suposat, l’especialitat del restaurant Es Molí de Foc, són els arrossos. Segons un dels darrers rànquings gastronòmics, els seus arrossos formen part dels deu millors d’Espanya. No està malament. Durant una temporada vaig publicar a l’editorial valenciana Bromera i vaig anar a dinar moltes vegades amb els seus editors. Es queixaven que en tot Catalunya no hi hagués cap restaurant que sabés cuinar l’arròs. Idò, a Menorca el tenim. A l’est de l’illa. Quin privilegi. En Vicent Vila n’és el motor. Concentra tota l’energia dels molins: sang, vent, aigua, foc. O sigui, passió, entusiasme, dedicació, capacitat de feina, coratge. Només un exemple. Com que també elabora cervesa, en Vicent va viatjar fins a Suïssa i Bèlgica per tal que els frares dels monestirs d’aquelles valls i muntanyes li revelessin la fórmula secreta, tants anys guardada, del formatge a la cervesa. No ho aconseguí. No es desanimà. Fa en l’actualitat formatge amb cervesa. L’he provat i és una formatge extraordinari, excel·lent, de dalt de tot. El restaurant -amb un pati deliciós-, els arrossos -destaca el d’en Serrat que recorda al cantant el sabor dels cuinats per la seva mare-, les carns -m’ha cridat l’atenció els tords amb salsa de magranes-, el peix – no he tastat mai les pilotes de pop amb tallarins de calamars-, la mel -púding de carabassa, panses i mel-, etcètera, etcètera. Per aspecte, actitud, generositat i comportament, Vicent Vila s’assembla al Jesucrist dels Evangelis que multiplica, i després reparteix, pans i peixos entre els comensals. Està molt interessat en el producte de proximitat i atorga una preeminència als productors de mel, de safrà, de sal i també als pescadors, als ramaders, als viticultors, als pagesos que duen respectivament el peix, la carn, el vi, les verdures i els cereals a la cuina del seu restaurant perquè pugui fer l’alquímia gastronòmica que té lloc entre els seus fogons. Ai! Hi ha tants de restaurants al món! Hi ha tants de plats deliciosos! Com distingir-ne un de l’altre? Un detall decanta sempre la balança, ofereix personalitat i individualitza. En el cas del restaurant de Sant Climent és la flamera. Que ralli en Vicent que, a més d’emprenedor i magnífic cuiner, també és un excel·lent escriptor. Es dirigeix a la flamera: «Un dia vàrem caure en el compte que si t’omplíem d’arròs donaves la mida exacta d’una ració, és a dir, 110 g, i es va acabar l’antiga tradició de posar l’arròs a coure contant les racions per grapats. Després ens adonàrem que, omplin-te ben al caramull, donaves la mida exacta de dues racions per fer arròs caldós, 65 g. per ració, per tant, 130g». Moltes felicitats Es Molí de Foc per aquests primers 25 anys. El teu exemple, el vostre exemple, hauria de convertir-se en el nostre mirall.

FLAMERA. Motlle dins el qual es preparen els flams, castellà flanera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Xuroa Menorca
Ajudes lloguer 2021
Prevenció d'incendis forestals a zones habitades, Govern Balear
Vacuna't del grip