Les dones galliner Per Mary Moro

Les dones de la meva família sempre han estat cuidadores. És cert que pel fet de ser dones ja se’ns associa amb aquesta idea de gallines a les quals els agrada tenir a prop als pollets, sobretot si som mares; hi ha homes que també ho són, sens dubte el meu pare és un clar exemple de com pel sexe masculí la família pot ser l’eix sobre el que girar.

En el cas de les meves àvies, ties, cosines i la meva mare el cuidar dels seus sembla ser part del seu ADN. L’altre dia parlava amb una clienta de l’hotel que, en acomiadar-se, m’explicava que tenia ganes de tornar a treballar: el seu dia a dia és al costat d’una senyora major que ha anat perdent la mobilitat i, també, la memòria. Mentre ella descrivia emocionada com de gratificant és la seva labor, en aquest cas remunerada, pensava en la meva tia Feli, una dona que ha dedicat tota la seva vida a cuidar dels altres: primer de les seves nebodes, les meves cosines, en quedar òrfenes de mare, després dels seus pares, els meus avis materns, finalment del meu el seu marit, el meu oncle Demetrio. Tota una vida dedicada a la cura, a donar. Ella que no ha estat mare, sí que ha estat gallina amb els seus, volent que en el galliner tots estiguéssim bé.

D’altra banda pensava si jo en el seu lloc hauria fet el mateix, si jo hi hauria, en certa manera, sacrificat la meva vida en pro d’aquest bé aliè que, egoistament, imagino que acabem identificant com a propi per a evitar sentir que la vida se’ns ha escapat sense fer el que realment ens hauria agradat o hauríem volgut si aquests condicionants no s’haguessin donat. Abans aquestes situacions eren habituals, encara ho continuen sent en entorns més petits i tancats: en pobles, en famílies amb pocs recursos, vull pensar que també en famílies molt ben avingudes que no poden imaginar-se separades. Però què succeeix amb totes aquestes situacions que el nou ritme de vida, la nova societat i obligacions han anat creant? Quants de nosaltres sacrificaríem el nostre temps i espai per a dedicar-nos a les persones que estimem?

A Ciutadella encara són molts els que decideixen deixar les seves ocupacions, perdre una miqueta d’intimitat i dedicar-se a donar amor als seus majors -perquè, siguem realistes, solen ser ells els que més acaben necessitant de les nostres cures-. I després, quan ja no hi són, què succeeix amb les persones cuidadores, què succeeix amb elles quan ja no tenen a qui cuidar? Llavors moltes vegades se senten buides, no troben sentit a la seva existència o, per contra, passen a ser elles les que ocupen el lloc de la necessitada, perpetuant aquest rol en les generacions que les segueixen.

El que semblava una simple conversa amb una clienta, el dia que ja deixaven l’illa, mentre ens acomiadàvem, porta dies rondant-me el cap. Li dono voltes a la idea de quants de nosaltres donem, pel simple fet de donar, de manera altruista. Avui he llegit alguna cosa que m’ha ressonat amb tot això: alguna vegada hem donat les gràcies de cor, vivint realment aquesta sensació d’estar agraït?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Xuroa Menorca
Ajudes lloguer 2021
Prevenció d'incendis forestals a zones habitades, Govern Balear
Vacuna't del grip