Encara avui com a la meva infantesa m’agraden les històries contades per Alphonse Daudet al seu llibre “Lettres de mon moulin”. La del capellà de Cucugnan sempre m’ha fet una gràcia especial sobretot quan la contava aquell actor mític que fou Fernandel amb aquell accent tan característic del Sud de França. Es tracta d’una faula adorable que per qüestió d’espai he hagut d’abreujar i diu més au menys així:
“ L’abat Martí era capellà … de Cucugnan*. Aquell poble, per a ell, hauria estat el paradís si els cucunyanencs li haguessin donat una mica de satisfacció. Però, ai!, les aranyes filaven en el seu confessionari, i, pel dia de Pasqua, les hòsties romanien al fons del sagrari. El bon capellà n’era corferit i sempre demanava a Déu la gràcia de no morir abans de tornar a la cleda el seu ramat dispers.
Un diumenge després de l’Evangeli, Mossèn Martí pujà a la trona i digué: – “Germans meus, tal vegada no em creureu però l’altra nit, jo miserable pecador, vaig trobar-me a la porta del paradís, Sant Pere m’obri i li vaig demanar quants de cucunyanencs hi havia. Després de mirar al seu enorme llibre no en trobà cap. Per consolar-me el bon Sant Pere em digué: -“els vostres cucunyanencs, no ho dubteu deuen fer llur petita quarantena al purgatori, calceu-vos aquestes sandàlies car els camins no són bons i anau a tocar a la porta d’argent tota constel·lada de creus negres que trobareu a mà dreta.” –“I jo camina caminaràs per un senderó ple d’esbarzers, de carboncles i de serps que xiulaven, encara tenc pell de gallina. Vaig tocar a la porta i m’obrí un gran àngel formós amb unes ales ombrívoles com la nit i després de mirar al seu llibre (més gros que el de Sant Pere) em digué que cap habitant de Cucugnan era allí. –“Jesús! Maria! Josep! Ah! Déu meu, on són doncs? Pobrets meus! Com podré anar al paradís si els meus cucunyanencs no hi són? –“Escoltau pobre mossèn Martí, a l’esquerra trobareu un gran portal i allà podreu assabentar-vos de tot. Déu us hi acompanyi! I l’àngel tancà la porta. –“Era un llarg sender tot empedrat de brases vermelles, tot el meu cos trontollava, sort que duia les sandàlies que el bon Sant Pere m’havia deixat i no em cremava els peus. Vaig albirar una enorme portalada, tota oberta. Oh, fills meus, quin espectacle! Ni tan sols em demanaren el nom, allí ningú porta cap registre. Tenia esgarrifances, els meus cabells es dreçaven, sentia el baf del socarrim, la carn rostida semblant a l’olor que s’escampa pel poble quan el manescal crema per ferrar el casc d’un ase vell. M’ofegava en aquell aire pudent i abrasat i sentia un clam horrible, gemecs, udols i juraments. De sobte un dimoni cornut em digué:-“entres o no entres?”. –“Jo no entro pas, som un amic de Déu i venc a veure si per un atzar no tindríeu algú de Cucunyan. –“Com si no ho sabessis que tot el teu poble és aquí, mira corb fastigós i veuràs com els tractam.” – I els vaig veure a tots els que havien pecat, en Pascal, en Babet, en Grapasi, na Delfina, en Jaume i en Pere i en Toni… “
L’auditori congregat a l’església emocionat, pàl·lid de por gemegà, veient a l’infern esbatanat, el seu pare, altres sa mare i altres la seva germana… –“Comprendreu germans meus que això no pot seguir així, tenc cura d’ànimes i vull salvar-vos de l’abís on sou destinats a rodar cap per avall.
Demà dilluns començaré la feina i confessaré els vells i les velles. En un tres i no res, serà fet.
Dimarts, els infants. Cosa de poca estona.
Dimecres, els al·lots i les al·lotes. Això potser serà llarg.
Dijous, els homes. Anirem drets al gra.
Divendres les dones. Els diré: No vengueu amb històries!
Dissabte, el moliner!… Tot un dia per a ell sol no és massa… Amb la roba bruta, què ens cal fer, sinó rentar-la i rentar-la bé. Aquesta és la gràcia que us desitjo. Amén!.”
Dit i fet van fer bugada. Després d’aquest diumenge memorable el perfum de les virtuts de Cucunyan es respira en un volt de deu llegües. El bon pastor, Mossén Martí, feliç i reblert d’alegria, va somiar l’altre nit que, seguit de tot el seu ramat, pujava en processó resplendent entre ciris encesos i infants de l’escolania que canten Te Deum, el camí de la ciutat de Déu.
Quina meravella és el món dels somnis, dels contes, de les faules i de les rondalles! Què seriem sense ells!
*Cucugnan: Petit poble francès situat a la regió del Llenguadoc-Rosselló al departament de l’Aude.
