JO QUE NO HE CONEGUT ELS HOMES

Sovint em sorprèn el contingut d’una novel·la, gairebé mai qui l’ha escrita. Així que avui us parlaré d’una enorme sorpresa. De fet vaig quedar absolutament astorat.

La cosa va anar així, havia començat a llegir Jo que no he conegut els homes sense fixar-me en les dades autobiogràfiques de l’autora.  Donava per fet que era una escriptora jove, fins i tot que possiblement era una primera novel·la, però a meitat llibre, i absolutament entusiasmat amb la lectura,  vaig tenir la curiositat de saber qui era Jacqueline Harpman. Imagineu-vos llavors la meva sorpresa: és una escriptora belga, d’origen jueu, nascuda el 1929 i traspassada el 2012.

Tot això treu cap a què Jo que no he conegut els homes, és una novel·la trencadora, inclassificable, avantguardista. Em van trair, és evident, els prejudicis.

Però deixem estar ja les meves inèpcies i centrem-nos en l’argument: quaranta dones estan engabiades i privades d’intimitat en un soterrani, sota la vigilància externa d’un grup d’homes armats. Entre elles hi ha una jove sense nom que no recorda el passat i s’alimenta dels records que li transmeten les altres dones, nostàlgiques de la seva vida anterior. Un dia, després del so d’una misteriosa sirena, les dones aconsegueixen sortir a l’exterior, a un món despoblat i desconegut on hauran de reinventar-se i d’enfrontar-se al repte de la llibertat.

He recollit, gairebé paraula per paraula, la sinopsi argumental de la coberta del llibre. Crec que és la millor manera que us adoneu del que abans us explicava. Una novel·la diferent, que trenca esquemes i que ens fa viure una història tan impactant com insòlita.

Per altra part la novel·la és una continuada reflexió de la protagonista i, alhora, una interpel·lació constant al lector. Sense capítols, sense pauses, la narració no dóna treva. Potser allò que més m’ha sobtat és la manca d’explicacions, l’absència de justificacions. El món és així, simplement és així. Res més.

“Aquell món era com un trencaclosques i jo només en tenia unes quantes peces que no lligaven.”

Potser ara és el moment de comentar-vos el sentit últim que, en la meva humil opinió, té la història que se’ns narra a Jo que no he conegut els homes. De qualque manera tracta de la condició humana, del poder, de la tirania i, en conseqüència, de la lluita per mantenir-se ferm, de la supervivència, de la individualitat que s’ha de preservar i que no ens fa igual a tots.

“Ben mirat, si jo era un ésser humà, la meva història era tan important com la del rei Lear o la del príncep Hamlet que aquell William Shakespeare s’havia molestat a explicar amb tot detall”.

Ja és hora d’acabar aquesta ressenya i ho faré tal com l’he començada, parlant de l’autora, reproduint un paràgraf del pròleg que no pot ser més revelador:

“De vegades llegim un llibre tan singular i excepcional, i alhora tan convincent, que ens preguntem com pot ser que no hagi trobat més lectors. Jo que no he conegut els homes, de Jacqueline Harpman, és una obra que té el cor robat a un petit cercle de lectors apassionats, però el gran públic encara no l’ha descoberta. Potser tampoc no és tan sorprenent, això, tenint en compte que rebutja qualsevol etiqueta d’un gènere definit. És tant un tractat filosòfic com un relat sobre un món desconegut que fa valdre la humanitat dels seus personatges i la situa en primer pla i al centre, fins i tot en un paisatge desorientador d’una estranyesa absoluta.”

mostra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca