Fa pràcticament tres anys que el professor i escriptor Nel Martí començava a ordenar apunts i altres materials que haurien de donar cos a “El somni menorquinista”. Finalment el somni s’ha materialitzat, i avui, després de la llarga pandèmia i d’altres esdeveniments, comença el seu recorregut a mans dels lectors. Com assenyala el subtítol, el llibre és un assaig que recull i analitza les fonts del menorquinisme polític, i també cultural, els seus antecedents i aspiracions, i reflexiona sobre els reptes actuals i de futur.
Quin és el somni del menorquinista?
Hi ha hagut i hi ha moltes formes d’entendre el menorquinisme però un dels denominadors comuns de tots ells és l’anticentralisme i l’insularisme, a més, és clar, de la defensa i promoció dels elements que conformen la menorquinitat, com la llengua i la cultura pròpies. Tant les revoltes de classes, com la de l’any 1810, com les iniciatives per a aconseguir un major autogovern han tingut sempre com a referent el rebuig a la Diputació Provincial i a altres formes de centralisme. Aquest, reiteradament, s’ha mostrat sense voluntat de resoldre les especificitats de Menorca, governant al marge del que els seus habitants, i en concret les classes més influents, consideraven què eren les necessitats i prioritats de l’illa.
El terme menorquinisme el trobam durant els segles XIX i XX moltes vegades com a referència al fet sentimental d’amor a la pròpia terra, a la pàtria íntima, a l’illa
L’objectiu del llibre és precisament compilar i revisar els antecedents històrics i ideològics del menorquinisme polític a partir de 1802, des del primer regionalisme de la Renaixença fins l’actualitat, passant pel recobrament cultural i polític de 1964 a 1978. I per fer-ho he cregut interessant que el lector pogués llegir els textos originals dels principals protagonistes del pensament menorquinista, tant conservador com progressista, a través d’algunes de les publicacions més significatives de cada època.
El menorquinisme és un somni?
Qualsevol projecte, i un país és un projecte, necessita d’un somni. Un somni no és una fantasia o una il·lusió, sinó una imatge utòpica que es confon amb la realitat. Imma Tubella, en el seu llibre Somniar Amèrica delimita molt bé el concepte de somni en el projecte de construcció nacional americà. I en la majoria de casos, tant el nord-americà com l’afroamericà, aquest és un somni per la igualtat d’oportunitats, per la justícia i la llibertat. El menorquinisme, en el seu propi context, també té el seu somni de justícia i llibertat, en el qual l’autogovern n’és un component essencial.
I la llengua?
La cultura i la llengua també. I l’economia. I la gestió del territori també en serà un component molt important.
Quin són els antecedents del menorquinisme polític?
Bàsicament els podem organitzar en tres grans grups de pensament: el regionalista, el nacionalista i el republicà. Tots tres tenen coincidències però també grans diferències, i aquestes tenen a veure amb l’autogovern i amb la catalanitat de Menorca. En aquest sentit són molts interessants els articles recollits en l’apartat dels “meus menorquinismes” on hi trobarem les principals aportacions, textos i autors, fetes en relació amb el menorquinisme polític fins a la dictadura de Franco. Hi trobarem escrits d’Àngel Ruiz i Pablo, de Joan Mir i Mir, d’Andreu Ferrer Ginard, de Joan Hernández Mora, de Joan Timoner i Petrus o de Francesc de Borja Moll entre d’altres.
La paraula menorquinisme no apareix en el DIEC, com el definiríeu?
El terme menorquinisme el trobam durant els segles xix i xx moltes vegades com a referència al fet sentimental d’amor a la pròpia terra, a la pàtria íntima, a l’illa. Ho faran així els autors esmentats abans des d’Àngel Ruiz i Pablo a Andreu Murillo. També el trobarem referit al moviment cultural de la Renaixença a Menorca i del ressorgiment cultural, i per tant en publicacions que assumeixen i divulguen les idees del nostre renaixement: Llum Nova, Nostra Parla, El Menorquín o La Voz de Menorca.
Quin paper va jugar el menorquinisme durant la Transició?
Durant els anys 60 i 70 hi ha a Menorca un important moviment de recobrament cultural i polític, dins el qual l’historiador Andreu Murillo en serà un referent fonamental. Murillo és precisament qui, des de la seva tasca com historiador i com a polític, denunciarà el colonialisme, el provincianisme i el centralisme que ha patit Menorca, i defensarà una nova arquitectura institucional a l’inrevés de la que avui tenim, on Menorca es pugui governar.
I quin tipus d’arquitectura institucional defensà Murillo?
La proposta menorquina per a organitzar la comunitat autònoma de l’arxipèlag balear i pitiús va estar basada sempre en els principis de la subsidiarietat i la paritat. Per açò, l’arquitectura institucional es fonamentava en els Consells, que avui en deim insulars però que havien de ser generals per a cada una d’elles. El Consells havien de ser els autèntics governs de cada una de les illes, dipositaris de totes les competències. En aquells aspectes que es considerés necessari una gestió compartida d’una competència, aquesta es delegaria al Consell General o Govern de la Comunitat Autònoma. Exactament a l’inrevés del que passa avui. Per altra banda, en la proposta menorquina la potestat legislativa havia de ser assumida per un Parlament que respectés la paritat, açò és una representació parlamentària de les illes d’Eivissa-Formentera i Menorca, que havia de ser igual que la representació de diputats autonòmics de Mallorca. Aquesta forma d’entendre l’autogovern de Menorca dins el marc d’una comunitat autònoma era molt transversal dins les diferents posicions dels partits polítics l’any 76, però prest va fracassar a causa de la dependència i la subsidiarietat dels partits menorquins amb seu a Madrid. L’acord entre l’UCD i el PSOE va ser definitiu, i va imposar el seu model d’autonomia des de la idea de balearitat relegant les illes, de nou, a un segon nivell.
I com a menorquinista, què me’n dieu del model autonòmic que tenim ara?
De vegades s’ha dit que el resultat del procés autonòmic a les Illes, com el constitucional a nivell de l’Estat, va ser producte de les renuncies que uns i altres van fer per arribar a un consens. No crec que sigui cert. El model autonòmic i el model institucional que tenim són el resultat d’una de les derrotes més importants del menorquinisme polític del segle XX. I aquesta diferència entre derrota i renúncia és molt important per entendre les particulars posicions dins el menorquinisme perquè el relat de la renuncia desmobilitza. En canvi el perdedor que no se sent vençut, sinó convençut, seguirà lluitant per les seves idees inspirat en els principis de la paritat, la subsidiarietat, la federació i l’autogovern, pels quals es va lluitar tant. Com a conseqüència d’aquell fracàs avui tenim una arquitectura institucional amb molts dels vicis dels vells centralismes i de la vella Diputació Provincial, que expliquen les dificultats que pateix Menorca en qüestions tan bàsiques el transport aeri, l’accés a la formació universitària i la sanitat, o la gestió de l’aigua i de la costa.
