Actes 8 Març

Mama Fiera guanya el X Campionat Nacional de Poetry Slam “És molt important tenir clar, en moments en els quals tothom et diu que ets la millor, que no és així”

 Text Mary Moro-Ciutadella. Mama Fiera, alter ego de Sandra Lucena, acaba de tornar a Menorca amb el títol de millor slammer espanyola. La madrilenya afincada a Ciutadella, tot i portar poc temps dins d’aquest món i fer-ho “per casualitat”, serà la representant d’Espanya a la final europea. Sandra és una artista multidisciplinar que fa servir el ball, la música o la poesia, entre d’altres, per a donar veu a les seves inquietuts i sentiments. Parlar amb ella és sempre un gust, transmet la passió que posa en tot el que fa; així no sorprèn massa que públic i jurat la triessin per a representar-nos en la final europea.

– Pimer de tot, qui és Sandra i qui Mama Fiera? Què hi ha de cadascuna d’elles quan puges a l’escenari?

– És complicat definir-se a una mateixa; no ho faig, i no ho vull fer, em resulta molt difícil. Quan un es defineix empresona futurs possibles, està bé no fer-ho i deixar-se sorprendre pels nous ‘yos’. Sí que et puc dir com sóc fins ara: Sandra és una persona que tracta de compatibilitzar la curiositat i les ganes de joc d’una nena amb les responsabilitats d’adulta; és complicat però en això estic. Una nena gran amb ganes de viure experiències i conèixer persones amb les quals jugar.

Mama Fera és el pseudònim que ús a manera de superheroi; em vesteixo de Mama Fera a nivell intern i em pujo a l’escenari, em dóna força. Mama com a cuidadora i protectora, és la paraula més bella del món, molt universal. Fera com l’instint, el coratge que anem perdent amb els anys. Em va semblar una bona conjunció.

Sandra és el subsòl del qual s’alimenta Mama Fiera; d’alguna manera estan les dues, encara que Mama Fiera és el meu avatar.

– Què és el slam?

– L’slam jo el vaig conèixer molt de cop, sense voler, per casualitat; amb el temps he anat descobrint i assabentant-me del seu significat: és un gir que se li va donar a la poesia per a trencar amb el tradicional. Al poeta Marc Smith se li va ocórrer cap a 1984, inspirant-se en els combats de boxa, plantejar la poesia de manera escènica, convertir-la en una cosa més pròxima. El públic s’implica, vota; és un estar present aquí i ara, poder emocionar al públic amb el meu cos i la meva veu.

Per a mi, que m’encanten el teatre i la interpretació, què millor que poder interpretar les meves pròpies paraules! El mateix text es pot dir de tantes maneres, és completar el que he escrit amb la posada en escena. Em suposa, sobretot, una cosa molt divertida; mirar al públic mentre dic una cosa escrita en la intimitat, aquesta adrenalina del moment. Vivim en un món on la guerra és captar l’atenció, que hi hagi persones que em regalin la seva atenció durant aquests tres minuts!!! Em sento una capitana de vaixell que els porto cap a altres llocs, sempre mitjançant les emocions.

– Segona vegada que participes al Campionat Nacional ‘Poetry Slam España’ i guanyes, com et sents?

– Crec que encara no ho he acabat d’entendre què ha passat; és molt boig i molt emocionant.Vaig conèixer l’slam de manera totalment casual, al 2018, passejant pels carrers del casc antic de Ciutadella; a La Margarete hi havia molta gent, vaig entrar, em vaig presentar i les dues vegades que vaig participar vaig guanyar; ja llavors no entenia res. Per a mi l’objectiu era fer-ho, no anava més enllà, quan em vaig veure en el nacional em sentia atordida. El meu esforç tot el temps és deixar de pensar que estic en un concurs perquè crec que li lleva la màgia. Aquests dies estava pensant en una cosa que és molt important: guanyar no et fa la millor; ser conscient d’això. En el cas de poetry slam, que és un joc, són molts els factors que es combinen, a part del talent que un pugui tenir: l’ordre de sortida, la sort, la temàtica del text anterior al teu. Crec, o sé, que amb els mateixos textos hi ha companys que podien estar en el meu lloc, hi havia molt bons treballs. Així que és molt important tenir clar, en moments en els quals tothom et diu que ets la millor, que no és així; quin avorriment ser-ho i no poder créixer! Aquesta vegada, en sentir el meu nom va ser un shock, em vaig començar a marejar, em sentia fora de la realitat, sola; el primer va ser esglai, en resituar-me vaig entendre el que estava succeint.

– Com és la preparació prèvia: des de la creació del text al disseny de la posada en escena?

– (bufa!) suposo que cada persona tindrà la seva, jo t’explicaré la meva: quan faig un text no sé si és per a slam o no. Em dedico a observar la vida, fins i tot a observar el meu propi pensament, divagar. Solc fer bastantes anotacions en situacions que, potser, no donen per a escriure perquè m’agafa entrant a la dutxa, passejant pel carrer; llavors em faig notes d’àudio, és una mica desastre perquè no és pràctic, és la malaltia del poeta. Em costen molt els textos carregats, amb molts adjectius… cada vegada dic amb menys paraules alguna cosa que vull comunicar. A vegades, quan ja estic relaxada a casa llegeixo alguna nota i la desenvolupo, d’altres simplement crec que escriuré una frase i quan m’adono he escrit un munt; sempre haig d’acabar retallant (com hauràs de fer amb aquesta entrevista, i riu). No sóc bona lectora, em costa mantenir l’atenció, sóc d’escoltar molta música i de veure pel·lícules, vinc de les arts escèniques i quan escric ja ho imagino en moviment.

Si el text va per a slam treballo la musicalitat, els temps; no pot ser un text totalment accelerat de principi a fi, ha d’haver-hi descansos, si una frase té molt contingut filosòfic dir-la de manera calmada, perquè el missatge arribi; penso en el volum i el so de cada paraula. Quant al visual no sóc capaç de fer un slam llegint, per a mi és molt important mirar a les persones que m’estan regalant la seva atenció, un bé altament preuat. M’obro i llanço els meus gestos i les meves mirades cap a ells. Algunes vegades em faig alguna marca coreogràfica, ja que vinc del ball: un gest, una carícia. Els detalls, al final, són en el fluir del moment. Hi ha un compromís amb l’estat concret del moment, ha de sortir de manera orgànica. Em prenc uns segons, davant del micròfon: miro al voltant, respiro, tanco una miqueta els ulls, aixeco el cap i aquí, després de la presa de consciència, d’anar al neutre, ja arrenco amb el text i connecto.

– I ara, quina és la següent parada?

– Pensava que la següent era només Europa, però segons sembla són tres els esdeveniments internacionals en els quals hauré de participar; encara no sé com ni on. L’única data que tinc clara és el Poetry Slam Europeo, que es celebrarà a Brussel·les del 8 al 11 de desembre. Els altres dos són una lliga europea i el Poetry Mundial.

Anotem amb lletres majúscules la pròxima cita, estarem molt pendents de la participació de Mama Fiera en la final europea.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.