Una veïna a la frontera amb Bielorússia convertida en assistent humanitària: “L’ambient és de guerra” L'Ewelina explica en una entrevista a l'ACN els obstacles per ajudar refugiats a la zona d'exclusió creada per Polònia

 

Pla d’un policia que impedeix l’accés a la premsa i ajuda humanitària a tres quilòmetres del pas fronterer de Kuznica, a Polònia, on milers de migrants i refugiats intenten arribar des de Bielorússia,
ACN Hajnówka (Polònia) .- Blindats de la resta del país, alguns veïns de la zona d’exclusió a la frontera amb Bielorússia s’estan mobilitzant per ajudar els pocs migrants i refugiats que aconsegueixen entrar a Polònia a través del bosc de Bialowieza. L’Ewelina n’és una. Prefereix no donar el seu cognom per por a represàlies, però s’atreveix a explicar en una entrevista a l’ACN la seva tasca humanitària i el perillós camí que recorren aquestes persones, que busquen asil i una vida millor a Europa. En les últimes setmanes, aquesta jove de 30 anys cada cop veu “més policies, soldats i cotxes militars” a la frontera. “L’ambient és de guerra”, constata.
L’Ewelina viu a dos quilòmetres de Bielorússia, al costat del bosc de Bialowieza, un dels últims parcs naturals verges d’Europa, que ara ha resultat ser un parany per als migrants i refugiats que intenten arribar a la Unió Europea a través de Polònia. El govern ultraconservador del país ha declarat l’estat d’emergència en aquesta zona. Ni periodistes, ni personal humanitari poden accedir, malgrat les dures condicions que afronten aquestes persones.

“Passejo sovint amb el meu gos per aquest bosc i em pertorba pensar en el fred que passen sota la pluja”, diu l’Ewelina. Fa un mes, la seva parella i ella van topar amb una família. La mare, el pare i la filla d’uns 10 anys. Eren del Congo i volien arribar a França. “No volien ajuda al principi i els vam avisar que si els policies els trobaven, els retornarien a Bielorússia”, recorda. Van marxar igualment, però els van donar un telèfon mòbil i una targeta SIM.

Al cap d’uns dies, els van contactar. “Estaven perduts, molls i necessitaven ajuda”. L’Ewelina va acompanyar la família fora de la zona d’exclusió, on van poder contactar amb un advocat i començar els papers per demanar l’asil. Ara estan a un centre de refugiats.

“Aquest és un bon final, però no tots són així”, lamenta. La jove polonesa assegura que dos homes van ser hospitalitzats per una “pallissa de la policia bielorussa” i les “mossegades” dels seus gossos. Però els policies polonesos tampoc són hospitalaris: “Molts pensen que els guàrdies fronters ajuden els refugiats i no és cert”. Els controls policials en aquesta àrea són constants i inspeccionen els cotxes per comprovar que no hi hagi migrants o refugiats.

Centre de refugiats de la Fundació Dialog a Bialystok, Polònia.

Xarxa de suport

Quan van començar a arribar persones des de Bielorússia buscant protecció, ara fa un parell de mesos, alguns veïns els hi donaven aixopluc de forma espontània. Darrerament, s’han anat organitzant i fins i tot han creat un grup per coordinar l’ajuda que ni les organitzacions internacionals com ACNUR ni les ONG humanitàries poden donar: menjar, aigua, roba tèrmica o assessorament legal.

L’Ewelina també fa de voluntària a l’hospital de Hajnówka, el poble més pròxim al bosc. Allà, atenen migrants i refugiats ferits i traumatitzats per la travessa: “Vaig conèixer un jove del Camerun que havia perdut els dos germans. No van sobreviure al fred. Estava desolat”.

Temor a represàlies

Estudiant de doctorat, l’Ewelina té flexibilitat per fer aquesta tasca humanitària sobrevinguda i a vegades perillosa. “Ajudar no és il·legal, però no confio en el govern ni en tots aquests soldats”, denuncia, i afegeix: “M’avergonyeixo molt del meu govern, inclús a vegades m’avergonyeix ser polonesa”.

També està una mica decebuda amb la reacció de la UE i creu que hauria de tenir una millor política migratòria i d’asil per afrontar situacions com aquesta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.