En el camí de la meva autorealització, el primer pas és adonar-me “que hi som”. I, adonant-me que hi som, em sorprenc del que sent, del que veig, del que pens, del que estim… Viure és un constant esglai, és una immensurable sorpresa.
Adonant-me “que hi som”, també m’adon que podria no “haver estat mai”. Ser-hi, en el meu cas, i en el cas dels altres i de tot allò altre, no és una condició necessària. Ni jo, ni els meus pares, ni els meus avis, ni la meva casa, ni el meu poble, ni el com s’organitza la societat on visc, hi ha estat sempre. Tot té un primer inici, un primer alè de vida.
Ser-hi, tenir tantes coses al meu abast, relacionar-me, fruir de la llum i de la fosca, de l’aprenentatge costant, de l’alegria, de l’amor i del dolor…, és motiu d’un atordiment constant, sincer i elegant. Gratuïtament se m’ha regalat acollir el que ni he sembrat ni he guanyat. Per què se m’haurà donat aquest regal? I per a què se me l’haurà donat?
Visc, a més, que sense ser una condició necessària el meu “hi som” -ja que abans no hi havia estat, i els que hi havien estat, ara no hi són-, la meva presència també té un final. Jo tampoc hi seré indefinidament. Mentre vaig fent anys reconec que, així com vaig venir en aquest món sense demanar-me res ningú, i sense cap mèrit personal, també estic cridat a deixar-lo sense que se’m demani permís, si és que estim i agreesc viure.
La consciència d’aquesta veritat em fa adonar-me de la meva impotència: “He vingut sense permís i partiré sense permís”. Com més valor el que som, el que sent, el que veig, el que pens, el que estim…, més difícil és assumir que he de partir, tot i que encara no hagi rumiat prou per què i per a què he vingut. A un moment o a un altre de la meva vida, prenc consciència que, en aquest món, “hi som de pas”. El meu origen, la meva història, el meu final, tota la meva vida és un enigma.
I em deman: Si no puc ni vull amagar ni el meu origen ni la meva presència en aquest món, és o no és una equivocació voler viure refusant la consciència del meu final, i del final dels qui estim i del que estim?. Ens entristeix elaborar la consciència del final si estimam el nàixer i el seu progrés. I la tristesa no és amiga de la vida. No la fa gaudir ni explanar-se.
Arribat aquí entenc per què el nàixer és una festa familiar i el morir crea dol personal i familiar. I entenc, també, per què tant Friedrich Schelling com Georg Steiner, han descrit l’activitat de pensar com una activitat que a molts entristeix l’ànima.
L’activitat de pensar i repensar “el nostre final” causa dol i crea “refús” espontani a tots els qui tastam en gust el regal de la vida. Però si el final també és part del nostre inici, superant el “refús espontani”, ¿no serem capaços d’experimentar que gràcies a tenir-lo present seriosament, ens reneix amb més força que mai la riquesa del regal de la vida?
La consciència del final, la consciència de la mort, ens impulsa a valorar la vida i a tot allò que pertany a la vida: el somriure, la pau, el somni, l’amistat, l’amor, la bellesa, l’esglai, el ressorgir, la resurrecció.
No hem de refusar la reflexió sobre el nostre final quan, la seva seriositat, imprimeix valor a la vida, l’activa, la desitja, l’espera. El pensament seriós de la mort, ens ofereix la bellesa i l’esglai del nostre origen. Des del nostre naixement, som cridats a centrar-nos en el valor de la vida. D’una vida cridada a transcendir el seu final. Certament la nostra vida és un misteri que ens demana respecte i ens atorga dignitat.
