Pedraules: LIORNA Per Joan Pons

Qui va a Liorna hi torna. No, no és així. Ho he cercat al DCVB i hi està escrit de forma diferent: “A Liorna, qui hi va, hi torna”. Repassant les primeres línies de l’escrit, m’he adonat que les dues versions estan mal redactades. Ni la popular ni la més institucionalitzada estan escrites amb un sentit negatiu de retorn. Exactament ha de ser així: “Qui va a Liorna no torna”. O, així com està al diccionari, “A Liorna, qui hi va, no torna”. Ambdues es refereixen a la ciutat italiana de la Toscana que era un focus d’emigració de quan els menorquins exercíem d’emigrants i no de receptors d’emigració com som ara. En l’actualitat la frase adequada seria: “Qui va a Menorca no torna”. O “A Menorca, qui hi va, no torna”. Tots coneixem centenars d’exemples i, encara que la majoria provenen de l’Àfrica i d’altres regions desenvolupades del nostre est o del sud, també n’hi ha que han vingut del bell país italià, de la pàtria de Dante, l’autor de la Divina Comèdia(Infern, Purgatori, Paradís; en aquest ordre). Es deu entonar aquesta cançó? Entre les mares del nord de l’Àfrica que teixeixen mentre prenen una infusió de menta, ho deuen dir amb un to dolorós de pèrdua, d’absència o de perill? Aquell, el fill de tal, hi va anar, va travessar la mar i mai no va tornar. Va deixar al país pobre tota la família i ningú sap que se’n va fer. Va morir en l’intent? O envia doblers a la família, la millor prova que es viu i que ho va aconseguir? Deu existir aquesta dita que el temps ha invertit? “Qui va a Menorca hi torna”. No ho sé. Per tant, perdonau el malentès. Perquè jo no em referia a la ciutat de Livorno, situada a la riba del mar Tirrè, d’uns 150.000 habitants -quants deuen ser descendents de menorquins que hi van emigrar?- i separada de Menorca per només uns centenars de milles nàutiques. S’hi podia anar fins i tot a vela. Com a Alger, el país de l’altra riba per als menorquins, de quan els menorquins érem emigrants també i hi anàvem per començar una nova vida. No, no. Jo m’estic referint al restaurant de Ferreries que hi ha al carrer de Dalt, que és propietat del xef, caminador i fotògraf Damià Coll i que ha tornat a obrir després d’un període tancat. Ho ha fet amb una petita variació pel que fa al nom. Ara es diu Restaurant Liorna Xiringuito Urbà. L’exquisidesa continua igual. Una joia a l’interior del poble, una casa antiga reformada amb un pati preciós que es va alçar fa molts d’anys al nucli, el reduït nucli antic, de Ferreries. Per tant, una raresa també arquitectònica degut a la reducció dràstica de la part, diguem-ne històrica, del petit municipi situat al centre de Menorca. Un concepte nou. Horari més escurçat -només divendres a la nit, dissabtes mati i nit i festius i diumenges només a l’hora de dinar-. Carta més reduïda i amb el mateix gust pels productes de temporada i de proximitat. Xips de carxofa, un dels meus preferits. O el risotto de bolets. O calamars a la menorquina. O porcella al forn. Us hi trobareu també una mostra de quadres fets durant el confinament per l’artista Tónia Coll que comparteix la línia actual del restaurant pel que fa a la senzillesa, la lleugeresa i la naturalitat. El títol ho diu tot: “L’encontre insòlit d’un rupit amb els lliris d’arenal”. Després de la pandèmia ja no es pot pintar igual (tampoc escriure). Les famoses “Lliçons americanes. Sis propostes per al pròxim mil·lenni” del genial escriptor italià Italo Calvino s’han accelerat i actualitzat. Rere la senzillesa lleugera aparent hi ha un sòlid iceberg que emergeix una octava part i oculta la problemàtica del canvi climàtic i també noms com ara Ramon Margalef, Pere Fraga o Donna Haraway. Fets, com he dit, durant el període del confinament, la modesta mostra reflecteix la reconquesta puntual dels animals que van anar recuperant el territori després d’explorar aquell temps sense a penes humans. Un oriol que travessa l’espai a gran velocitat tocant amb les seves ales grogues la cimalada dels arbres del canaló, un mart sorprès que et mira i que puja després dalt un arbre amb una agilitat felina, la merla de bec groc i plomatge negre com carabó banyat que canta furiosa després de la pluja com si fos una missatgera del sol, els velers que es veuen a la llunyania amb les teles blanques inflades de vent, el rossinyol que canta a les nits com si volgués cridar l’atenció de la lluna plena o les teranyines que es formen amb rapidesa i amb aquesta estructura fràgil, d’arquitectura sublim i matèria orgànica indestructible que molts al·lots feien servir per cicatritzar les ferides i que ha estat adoptat per la microcirurgia més avançada. Per acabar de completar aquesta mostra improvisada, aquest divendres a les 19,00 la mateixa artista visual Tónia Coll mantindrà una conversa amb el també artista i professor de la facultat de Belles Arts de Barcelona Jordi Morell, que fa una estada a la residència d’artistes de Montpalau sota l’auspici des Far Cultural encapçalat per dos cracks joves, valents, emprenedors i molt formats com són na Marina Enrich i en Cristian Pons. Per acabar-ho d’arrodonir, hi haurà vi i el gran Damià Coll farà una senzilla picada. Hi esteu tots convidats. No em perdonaria sinó un fes un senzill i necessari avís. Si veniu, heu d’assumir les conseqüències, perquè ja sé sap: “Qui va a Liorna, hi torna”.

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Xuroa Menorca
Ajudes lloguer 2021
Prevenció d'incendis forestals a zones habitades, Govern Balear
Vacuna't del grip