“No. Hem de ser prou forts per acceptar la veritat: nosaltres en som responsables, nosaltres, amb cadascuna de les decisions que hem pres i que prenem, ens hem conduït a aquesta situació límit. Tot el que estem vivint ara és la conseqüència de la banalitat del mal com a única forma d’actuar (…) Així podem veure les últimes conseqüències d’aquest comportament: la destrucció d’un planeta sencer”.
He volgut començar la ressenya amb aquest paràgraf, extret directament de la novel·la, perquè, en parer meu, dibuixa perfectament, referència a Hanna Arendt inclosa, allò que Un final, de J.P. Sansaloni ens transmet.
Fixem-nos ara en l’argument. Una científica està tancada en un laboratori obsessionada per trobar la fórmula definitiva del producte que s’ha convertit en la base de la vida: unes pastilles que permeten experimentar emocions i vivències alienes. Al seu entorn la societat ha col·lapsat, viure la vida dels altres ha provocat un efecte pervers: els altres ja no importen. És la deshumanització generalitzada.
Un final és una novel·la tan dura com agosarada, tan estremidora com creïble. Ens planteja una allau de preguntes, ens qüestiona personalment, llança una crítica ferotge contra un sistema social fonamentat en la hipocresia, en la informació feta mentida, en la manipulació de les consciències. Una distopia aclaparadora, extrema, que paradoxalment sents que és possible i, de seguir el nostre actual model socioeconòmic, fins i tot probable.
“A més, hem de tenir en compte que hi ha tot un sector de les classes benestants que basa la seva riquesa en l’accentuació de la desigualtat i en la vigilància i el control, a qualsevol preu i per qualsevol mitjà, de les persones”. De ben segur aquesta reflexió no ens resulta estranya, en absolut.
Al llarg de la meva vida he llegit moltes novel·les d’anticipació, de ciència-ficció, distopies. N’hi ha de tota mena. Des de les que ens presenten una humanitat que transcendeix les seves limitacions a d’altres que ens aboquen a mons postapocalíptics. Molt poques, però, ens porten a analitzar allò que pensam, sentim i, sobretot, fem ara mateix. Menys encara aconsegueixen posar el focus sobre les nostres mancances, renúncies, febleses i abdicacions, que en l’actualitat ja prefiguren un futur desolador.
Llegir aquesta novel·la és gaudir amb una narració tan terrible com versemblant, però també replantejar-nos la necessitat induïda de la satisfacció urgent i immediata de qualsevol desig.
Supòs que no us estranyarà, arribats a aquest punt, que us digui que consider Un final una molt bona novel·la que, sense cap mena de dubte, us farà reflexionar.
He volgut deixar pel final l’inevitable esment a la joventut de l’autor, nascut a Ferreries, perquè en realitat només em cal per desitjar que -amb tot els molts anys que li resten al davant- ens regali moltes més obres tan poderoses i colpidores com Un final.
Cal acabar ja la ressenya. He procurat no ser massa explícit, hi ha elements cabdals que no és convenient desvelar. Si més no, em permetreu que acabi com he començat, és a dir amb una cita textual. A l’epíleg, l’autor de Proyecto Marte, L.J. Salart, ens defineix d’una manera més que brillant la novel·la que avui hem comentat:
“Un final es pot inscriure en un corrent cada cop més extens d’obres que volen cridar l’atenció de l’anihilació del nostre entorn i de qui som. Un crit d’alerta cada cop més alt, amb obres cada cop més conscients que la nostra fi ha començat (…) És tant feina teva com meva moure’ns i ser agents actius perquè, si no, ja saps quin serà el final: el que has llegit, o un de semblant.”
Després d’això poc hi puc afegir. Només potser deixar-vos amb un dubte: podrà sobreviure la humanitat sense humanitat? Valdrà la pena? No és un joc de paraules. Si llegiu Un final, com esper que feu, us n’adonareu.
