Avui la ressenya setmanal serà, malgrat que l’escrigui jo, a dues veus. M’explicaré. Em va impressionar tant la novel·la que avui comentarem –El càstig, de Guillem Sala- que vaig recomanar-la a la meva filla, que la va llegir en un tres i no res i en va sortir entusiasmada. És ben significatiu que un seixantí com jo i una jove de vint-i-dos anys hàgim coincidit en la mateixa valoració. El càstig és una novel·la excepcional.
Deixem enrere aquesta personal introducció i passem a conèixer l’argument. La Sandra és professora en un institut del barri de Sant Andreu. Fa dos anys que surt amb l’Albert, un antic professor seu a la universitat. A l’institut hi troba un company que podria ser el seu home ideal. A classe hi té un alumne, l’Izan, que necessita la seva ajuda, però la Sandra arrossega, des de la infantesa, una relació turbulenta amb la seva família.
Vet aquí, talment un còctel, tots els ingredients d’una història enormement poderosa, d’una versemblança absoluta i, sobretot, tan propera que sovint fa estremir. Res del que succeeix és gratuït, res grinyola. Sovint fa mal, això sí, perquè la realitat sense vels acostuma a ser feridora.
Els personatges viuen i s’encreuen, parlen i pateixen, s’enfonsen i es refan…però el món en què els ha tocat viure és una feixuga llosa que sempre porten sobre les espatlles. No us amagaré que hi ha dolor, molt dolor, a aquesta novel·la, però també tendresa fruit de l’empatia que l’autor aconsegueix fer-nos sentir per tots aquells que han d’arrossegar-se cercant una llum que massa vegades les hi és negada.
He fet de mestre durant molts anys, he tingut a les aules, nois i noies de la mateixa edat dels que apareixen a la novel·la, i només puc dir-vos que, tot llegint El càstig, m’he vist retornat a les aules, farcit d’esperances i frustracions, il·lusions i fracassos.
I també el llenguatge. Sala ens porta la veu dels al·lots, els sentim parlar amb les seves paraules, vivim allò que senten amb els seus mateixos ulls. Les temporades que som a Barcelona visc al Clot, tinc el costum de passejar fins a Sant Andreu, ho faig sovint. M’agrada asseure’m a una plaça –cigarreta, cervesa i novel·la- i observar el que m’envolta. Amb El càstig hi he fet una altra passejada.
Tot plegat podríem trobar una paraula per definir la novel·la: autenticitat. No hi trobarem res postís, res que soni a fals, res que ens faci fer una ganyota d’incredulitat. Els personatges, el llenguatge, l’entorn, respiren veritat pels quatre costats en el marc d’una estructura gairebé calidoscòpica que et burxa des del primer al darrer paràgraf.
Gairebé ja se m’ha esgotat l’espai per a aquesta ressenya, però no vull acomiadar-me sense deixar-vos una tasca. No he dit res sobre el títol de la novel·la, ho he obviat ben conscientment perquè quan la tingueu entre les mans, com esper faceu, esbrineu els motius i la importància d’aquest càstig que li posa nom.
Finalment, unes paraules, com a conclusió final. Voldria saber, necessit saber, què ha passat amb l’Izan després de menjar-se el plat de llenties. Ho necessit saber. No hi ha millor recomanació per a una novel·la.
