Actes 8 Març

Trossets: La solitud de la plataforma petrolífera Per Mary Moro

 

Enganxades ens tenen a María i a mi els últims capítols de La casa de papel; només un ens falta per a acabar aquesta sèrie que vam començar plenes de curiositat, empeses en sentir a tothom parlar sobre ella. No serà fins al nostre retorn de les minivacances que avui comencem, aprofitant el pont i algun dia extra que ens permetem.

Amb Oriol parlem molt de Barcelona, de la vida allà, com si d’una plataforma petrolífera es tractés. Un dels episodis de la sèrie m’ha reafirmat en aquesta comparació: com ha de sentir-se la persona que passa mesos enmig de la mar, del no-res, sense més companyia que la seva pròpia… i la sensació d’estar sol enmig de la multitud que moltes persones poden tenir en les grans ciutats. Casa, treball, supermercat, nens, parella… Aquestes tres últimes no sempre es donen en l’equació: demanar que sigui el propi supermercat el que faci el lliurament de la compra en el nostre domicili, no tenir parella, tampoc fills; tenir fills però no parella, o parella però no fills. Infinitat de situacions diferents, amb una mateixa sensació: la d’estar en un lloc en el qual ens sentim aïllats, immersos en una rutina que no reconforta.

Estem on volem estar? No em refereixo a un espai físic, sí a un moment vital. És la meva vida com vull que sigui? Necessito el cap de setmana per a omplir aquesta sensació de buit que m’acompanya i forma part del meu dia a dia, durant els altres 5 dies de la setmana?

Temps enrere, en el meu entorn, hi havia qui un dia apareixia dient que havia decidit anar-se a treballar uns mesos, tal vegada anys, a Dubai o a qualsevol remota plataforma petrolífera, amb la promesa de tornar ric. Ningú va arribar a materialitzar-ho: ni el canvi de feina ni el retorn immensament ric. No obstant això, molts d’ells segueixen en aquesta altra plataforma que, al contrari de les reals, no els dóna per a poder jubilar-se amb suficient antelació com per a deixar enrere aquesta sensació de buit i solitud.

Igual aquí, a Menorca, ens sona una miqueta exagerat tot això que estic explicant… tot i viure enmig de la mar, aïllats, crec que la nostra percepció de la vida és diferent: la meva ha anat canviant amb el pas dels anys, en arribar fa 14 no era així. És ara, quan viatjo al Prat, que veig totes aquestes no similituds entre residir allà, a la Península i a una gran ciutat, o fer-ho a l’illa.

No sento la solitud de la plataforma, si passo dies sense parlar amb algú és per voluntat pròpia, surto al jardí i al carrer i veig blau, verd; no em sento en un lloc ombrívol i solitari.

Estic on vull estar? Definitivament sí. Tal vegada no hagi estat sempre així, ni tan sols era conscient d’aquesta altra manera de viure, d’aquest altre lloc en el qual trobar-me.

I existeix! Al final crec que no és tant un espai en si, que també, és més una qüestió d’eleccions, de saber què sí que volem i, molt més important, què no!

Vosaltres, esteu on voleu estar, us sentiu en un bonic moment vital, heu deixat ja la plataforma petrolífera?!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.