Actes 8 Març

Venjança Per Joan Pons

 

Aquesta setmana he vist la pel·lícula americana Promising Young Woman, que ha estat traduïda com a Una jove prometedora, de la directora debutant Emerald Fennell amb la qual va guanyar l’Óscar al millor guió adaptat l’any 2020. El film és una comèdia de suspens àcida i trepidant que té com a fil conductor una dramàtica i terrible venjança femenina. M’agraden aquestes històries perquè don molta importància, pel que fa als relats, a la redundància i a la repetició, a les històries que ja han estat contades milers de vegades en contraposició positiva a les històries que mai no havien estat contades. Aquest és el cas. Venjances masculines se n’han escrites moltes. Venjances femenines, poques. Per tant, s’ha de veure la pel·lícula protagonitzada per una excel·lent Carey Mulligan, per ampliar l’horitzó de les noves veus pel que fa als relats contemporanis. Després de gaudir de la pel·lícula, no obstant açò, m’ha revingut una segona reflexió. Com és que ens encanten les històries de venjança? La més paradigmàtica és L’Odissea d’Homer. Quan torna a Ítaca el nostre heroi es carrega un per un tots els pretendents. En un pla més modern, El comte de Montecristo d’Alexandre Dumas, n’és un referent. Dins el context del passat més recent em vénen al cap Sense perdó (1992) de Clint Eastwood que va obtenir l’Oscar a la millor pel·lícula l’any següent, la pel·lícula de culte i amb un títol més explícit V de Vendetta o Tomàquets verds fregits del director Jon Avnet que està basada en una novel·la de Fannie Flagg. Com sempre, davant aquests enigmes quotidians, són els pensadors clàssics els qui ens il·luminen i que ens guien cap a la veritat. A La gaia ciència, Friedrich Nietzsche, ens desenterboleix la part fosca de l’ànima humana: “… menyspreem a qui no posseeix ni la facultat ni la voluntat de venjar-se”. Si els homes i les dones menyspreem a qui no es venja, com és que la venjança està mal vista pel gruix més dominant i purità de la societat? Totes les religions, si més no les abrahàmiques, són venjatives. La famosa llei del talió (“Ull per ull, dent per dent”) que apareix al llibre de l’Èxode veterotestamentari, per exemple. La policia és venjativa. La Justícia és venjativa. L’Estat és venjatiu. Així, per què aquesta hipocresia social davant la venjança? La gent menysprea a qui no es venja, diu el mestre alemany. Per tant, Ulisses és un heroi, l’heroi per excel·lència. Edmond Dantès és un heroi. Cassié és una heroïna. Idgie és una altra simpàtica heroïna. Etcètera, etcètera. Així, repetesc, per què la venjança ha acabat formant un insult despectiu? Venjatiu. Venjativa. Molt senzill. El poder institucional s’ha apropiat de la resposta venjativa de la societat. Per tant, ens agrada -o no- la venjança per part de l’estat però encara ens agrada més quan la venjança prové del dèbil, de la persona trepitjada. L’exèrcit alemany ordena executar un centenar de polonesos a Varsòvia, per exemple, perquè l’heroica resistència ha eliminat a un soldat. Aquesta venjança ens resulta repugnant perquè va de dalt a baix. Ens agrada, com l’humor, la venjança que va de baix a dalt. Tots els casos clàssics esmentats segueixen aquesta trajectòria vertical.

Pel que fa a l’afer menorquí en el qual m’hi vaig veure involucrat sense haver-ho cercat s’ha produït la venjança de dalt a baix. La dolenta. La venjança del poder. I han fet bé. Recordem Nietzsche. La gent menysprea qui no es venja. Ponç Pons es va venjar des de l’ombra i, de forma maquiavèl·lica, va ser el braç executor silenciós de la meva famosa expulsió del diari Menorca. El director Josep Bagur s’ha venjat en escreix i no només damunt jo, també damunt la meva família. També ho ha fet el gerent de la publicació insular, en Josep Pons Fraga, en els mateixos termes i ampliant aquesta venjança a tot el grup editorial d’àmbit balear. I s’han afegit a aquesta venjança, com ho fan a Danglars i Mondego, el procurador Villefort i el seu pare el senyor Nortier, Cristina Rita, Juan Elorduy, Carles Marquès Casasnovas i, afortunadament, pocs personatges més. La venjança té un punt trist. Patètic fins i tot a pesar del mestre furiós. El que va amagar Nietzsche a La gaia ciència -el llibre trobat dins el maletí d’Albert Camus el dia que va morir en un accident de circulació- ens ho va revelar fa poc Ken Loach a la pel·lícula britànica Buscant l’Eric de l’any 2009. Ho fa dir a Eric Cantona, el famós i carismàtic jugador francès amb arrels catalanes, com Albert Camus, ja retirat del Manchester United, i resulta apropiat per aquestes dates: “La venjança més noble és el perdó”. Així que, amigues i amics, més llegir, més veure cinema del bo i menys obsessionar-se amb aquest sentiment humà que és la venjança.

VENJANÇA. Acció de venjar o de venjar-se. Derivat de venjar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.