Maira Westergaard: “Practicar esport és poder treure sempre el nen que un porta dins!!” Per Mary Moro

Maira és capitana de l’Avarca de Menorca des de fa dues temporades. Westergaard arriba a Menorca el 2017 i, des de llavors, renova temporada rere temporada pel club menorquí. Enamorada de l’illa i d’un ciutadellenc, és tota entrega i compromís. El seu paper com a capitana és indiscutible i tot i que aquesta temporada una lessió l’ha mantingut apartada un temps de la pista, el seu coratge es manté intacte. 

– Som molts els que a Ciutadella, i a la resta de Menorca, et coneixem pel teu paper com a capitana de l’Avarca de Menorca. Però parla’ns de tu, de Maira Westergaard.

 – El meu nom és Maira Westergaard, vaig néixer a la ciutat de San Javier, Província de Santa Fe, Argentina; tinc 31 anys i em dedico a l’esport professional des dels 14.

Vaig créixer en un entorn molt esportista: els meus pares sempre ho van ser, i això em va ajudar a viure l’esport des que vaig néixer. El meu somni era arribar a l’esport d’elit i poder viatjar a l’estranger, fora del meu país, aquest sempre va ser el meu repte.

Vaig començar des de molt petita a practicar tot tipus d’esport i sempre m’apuntava a tota classe de competició o de torneig que hi havia al meu poble. Afortunadament vaig coincidir amb un professor d’educació física, Ángel Quagliaro, que m’acompanyava i m’empenyia a realitzar tot tipus d’esport; ell va ser el que em va descobrir com a esportista.

He jugat a futbol femení, basket, tennis, natació, fins i tot vaig fer patinatge artístic en algun moment jajaja! Un dia em dedico 100% a l’atletisme d’alt nivell i això em va ajudar a mirar l’esport d’una altra manera, a nivell més professional; va ser quan els meus pares van haver de prendre la complicada decisió de deixar-me anar lluny de casa per a continuar creixent en l’esport d’alt nivell, i jo amb tan sols 14 anys d’edat. Però des d’aquí començo a escriure la meva història com a esportista professional.

-Quan arriba el voleibol a la teva vida?

– Jo arrenco a jugar al voley per mitjà d’una competició que realitzaven les escoles de cada ciutat a nivell provincial, i va ser un any que amb el meu grup de secundària ens classifiquem per a competir en aquesta competició; la Lorena Gongora, que llavors estava dirigint l’equip de primera en el club Vila Daura de la província de Santa Fe, es fixa en mi. Ella va ser qui em va incentivar a provar el voleibol amb una mica més de nivell i a pertànyer a un club de voleibol: jo tenia 18 anys, així que es pot dir que vaig començar a jugar-hi de molt gran.

– I Menorca, quin paper juga en tot això?

– Doncs a Menorca arribo l’any 2017, a jugar per primera vegada amb l’Avarca de Menorca; des de llavors he renovat any rere any, i aquesta ja és la meva cinquena temporada amb l’equip de Superliga. En arribar a Menorca me la vaig recórrer tot el que vaig poder: les seves platges, la mar, els seus racons… La veritat és que aquesta illa em té enamorada: m’agraden molt les seves vistes, la seva gent, la tranquil·litat amb què es viu aquí, això la veritat que s’agraeix. És un lloc somiat, té tot el que a mi m’agrada que tingui un lloc somiat per a viure. Sempre he dit que em sento “com a casa”.

Sempre he viscut a Ciutadella i m’he adaptat super ràpid, un mai perd els seus costums, però sí que de vegades es perd una mica la tonada, que crec que és el meu cas perquè sempre que parlo amb la meva família m’ho diuen jajaja!

– Quin és el teu paper dins de l’equip?

– Jo sóc la capitana de l’equip aquestes darreres dues temporades, i la veritat que molt orgullosa per això. Jugo de 4 receptora i aquests últims anys he estat una de les màximes atacants de la Superliga Española, amb molt d’esforç i sacrifici continuo treballant any rere any per a seguir dins de les millors i poder aportar al meu equip la meva millor versió com a jugadora i persona.

L’equip de l’Avarca de Menorca sempre ha apostat molt pel voleibol femení, de fet és l’únic club de les illes balears que té i es manté en Superliga fa molts anys i això la veritat que té molt de mèrit. És un club amb molta història, jo com a jugadora no tinc cap queixa cap a ells perquè sempre m’han brindat tot el que ha estat al seu abast, per això mateix renovo any rere any per a continuar formant part d’aquest equip i d’aquest projecte que té el club. 

– Com veus a l’equip aquesta temporada?

– Aquesta temporada no hem tingut una de les millors arrencades, si la comparem amb temporades anteriors, però l’equip té molta fortalesa i està sabent remuntar aquests resultats que ens van afectar el començament de la lliga. Jo personalment, el meu inici va ser una mica complicat perquè després del primer partit començo a sentir molèsties en el meu genoll, i les arrossego durant un parell de partits més, fins que vaig haver de parar uns 15 dies per a poder recuperar-me bé i tornar de nou a les pistes de la millor manera i amb menys molèsties.

La veritat és que durant 15 dies vaig estar recuperant-me amb Ton Soares, al seu gimnàs: el club es va fer càrrec de buscar-me un preparador físic que m’ajudés a recuperar-me. Van ser dies molt durs, amb molt de dolor; al començament era tot molt dur perquè és la meva primera lesió com a esportista d’alt nivell, i un mai està preparat per a això. M’ha fet créixer com a persona, també professionalment. Haig d’agrair molt al Ton perquè m’ha tornat al nivell en el que volia estar, he tornat a jugar sense molèsties i gaudint el que faig.

Em considero una persona forta però després d’aquesta lesió he sortit reforçada i molt compromesa en les hores en què em dedico a poder recuperar-me, l’esforç extra que sempre faig per a poder estar al 100%.

– Què trobes a faltar de la teva vida abans de viure a Menorca i què t’encanta de Menorca?

– De la meva vida a l’Argentina la veritat que enyoro moltíssim a la meva família, els meus amics, la meva gent que sempre ha estat al meu costat quan vaig començar en tot això de l’esport. Per a fer coses grans moltes vegades s’ha de sacrificar coses grans, i en el meu cas és la meva família. Porto 3 anys sense veure-la per qüestions de voleibol, treball i COVID, però esperem que ja l’any que ve la pugui veure.

Aquí a Menorca em sento molt bé, sóc de llocs tranquils i que em donin molta pau; en aquesta illa he aconseguit aquesta tranquil·litat i també he conegut gent increïble. Tinc la gran sort de creuar-me en el meu camí amb persones meravelloses, de fet la meva parella és d’ aquí, ella i la seva família m’han obert les portes de la seva casa i en ells he trobat una família; això m’omple moltíssim.

Alguna cosa que m’encanti de menorca? Les seves platjes, el mar, els paisatges, la seva tranquil·litat, la seva gent… sóc molt de la naturalesa i això em fascina. 

– Quin és el teu dia a dia com a esportista d’elit?

– Generalment el meu dia a dia és entrenar:

– dilluns matí peses (a la meva casa en el gim) i a la tarda 2 hores i mitja en la pista

– dimarts matí peses i a la tarda lliure

– dimecres, depenent de la setmana, entrenem 2 hores al matí i 2 hores i mitja a la tarda

– dijous doble torn igual que la resta dels dies, però abans de l’entreno fem vídeo de l’equip rival, per a conèixer-lo millor i analitzar jugades

– i divendres, si juguem a casa entrenem doble torn, i vídeo; si ens toca jugar de visitants solem viatjar.

– els dissabtes de partit entrenem 1 hora al matí, a la tarda toca deixar tot en la pista i jugar!!

Quan tinc temps lliure i els meus moments de pau m’agrada passejar pel Passeig Marítim, veure una bonica posta de sol i llegir-me un bon llibre per a buidar la meva ment, escoltar música i gaudir els diumenges en família i amb els nebots; veure esport per la tele, m’agrada molt el futbol i sóc de veure algun partit interessant, sobretot si juga el Barça. Els mesos d’estiu no surto de l’aigua.

-Són molts els nens en els quals heu creat afició per aquest esport. Quins consells els donaries?

– Als nens que em pregunten o que se m’acosten per a fer-se una simple foto amb mi sempre els dic que provin tot tipus d’esport, però el voley especialment. És un esport d’equip i molt bonic quan ho aprens a jugar; es poden apuntar amb algun amic/a o amb coneguts. És un esport obert per a tothom i quan el comences a jugar val la pena posar-se un parell de genolleres i córrer per cada cada pilota perquè no toqui el sòl. Per a qualsevol nen/a és important practicar esport, qualsevol tipus: et fa créixer com a persona i entaular amistats que et poden quedar per a tota la vida.

Practicar esport és poder treure sempre el nen que un porta dins!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.