LA MIRADA D’UN ESTRANGER Per Raymonde Calbo Laffitte

 

L’altra dia espolsant sense presses els prestatges de la meva humil biblioteca vaig aprofitar l’avinentesa per tornar a fullejar aquell exemplar prou voluminós del llibre titulat “Les îles oubliées: Les Baléares, la Corse et la Sardaigne”. Es tracta de l’edició original publicada a Paris el 1893 per a la “Librairie Hachette et Cie”. Està il·lustrada pel seu autor l’artista rossellonès Gaston Vuillier (1847-1915), escriptor de viatges, dibuixant i pintor. Va visitar les illes el 1888. Fou un gran enamorat de les Balears i un dels hostes més assidu de les terres de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria a Mallorca amb qui tenia una gran amistat. Visità Menorca, on va cridar-li l’atenció la netedat, la pulcritud i l’ordre de l’interior i l’exterior de les cases . Del seu extens relat sobre la història de l’illa, els seus paisatges, les seves costums, festes, vestimenta, cultura, economia etc., he escollit un fragment que he traduït literalment i diu així:

Maó, ciutat de comerç, de guarnició militar, fou poblada un poc pels atzars d’ocupacions successives i per alguns empleats de l’administració representant elements de per tota Espanya. La raça hi és doncs molt mesclada; les idees hi són més avançades, més lliberals que a altres llocs; els habitants són d’una gran cortesia, d’una extrema complaença, amables i plens de vida, els teatres hi són molt freqüentats.

La gent de Ciutadella és més freda, més reservada, més correcta a la manera britànica, es pot sentir i tot una certa actitud altiva. El cambrer de l’hotel mostrarà un aire fred de gran senyor quan vos durà la sopa; l’apotecari semblarà pontificar quan vos doni un purgatiu per complaença i a un preu ben alt. Algunes antigues costums han perdurat dins aquesta vila. La vigília de Sant Joan per exemple, un individu colcant damunt un ase recorre els carrers tocant el flabiol i el tamboret. Anuncia d’aquella manera la colcada que tendrà lloc l’endemà. Aquesta colcada és un record dels antics tornejos, m’han dit que era prou interessant per la raresa i l’originalitat de la vestimenta: lo sagrat s’ajunta amb lo profà. A Ciutadella, com a Maó, les famílies que han perdut un dels seus membres durant l’any s’abstenen en signe d’aflicció de fer pastissos el dia de Pasqua. Però la privació no és més que aparent, ja que els parents i els amics sempre els n’hi envien. Falten bells monuments; a la plaça del “”Born” s’alça un obelisc destinat a recordar la resistència heroica que els habitants varen oposar a la incursió de pirates barbarescs el 1558.

El port és petit; és una espècie de canal estret bordejat de roques, amb una entrada bastant difícil. Només pot acollir vaixells de poc tonatge. Però la vila és encantadora, vista d’aquest port on ella contempla dins les aigües blaves que bequen somrients als seus peus, els seus edificis resplendents de llum, les seves cases de color neu i les seves murades construïdes pels Moros. Llavors havia agafat un guia per a què m’acompanyés al ”bufador” una curiositat natural a prop de la vila. Quan arribarem a l’entrada del port, a prop d’una fortalesa desmantellada, el castell de Sant Nicolas, girarem a l’esquerra.(…) Vaig sentir un buf potent que sortia de les profunditats d’un orifici estret i arrodonit que estava obstruït per uns quants blocs de pedres que vàrem apartar. El renou subterrani era de cada cop més intens i pareixien gemecs de dolor. El guia tornà a tapar l’orifici i partirem. A una curta distància del bufador s’hi troba una petita església dedicada a Sant Nicolas molt venerat per la gent de la mar que hi vé en peregrinació. Les parets estan cobertes a l’interior d’ex-vots que representen naufragis, aparicions del sant a través de la tempesta , pintures estranyes, fantàstiques, però inspirades per una fe ardent.(…) Ja era tard i me n’havia d’anar, el far de l’entrada del port s’encengué. Fou un temps poc llunyà on aquelles costes esqueixades no estaven dotades de fars i on els vaixells amb molta freqüència venien a estavellar-se.”

Això és un petit fragment del relat de les impressions d’un foraster viatger. Sempre han d’ésser cauts amb les mirades de les persones alienes a la idiosincràsia d’un país però és interessant conèixer un altre punt de vista, de visitants sovint, més pragmàtics i neutrals. Gaston Vuillier fou més benvolent amb els habitants de les illes que la seva predecessora i compatriota, Georges Sand, que el 1838 visità Mallorca i només tengué elogis pels paisatges de l’illa al seu quadern de viatge “Un hivern a Mallorca” però on els mallorquins hi surten ben malparats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca