Les oronelles  Per Raymonde Calbo Laffitte

Record amb molta nostàlgia quan a la meva infantesa els fils telegràfics que travessaven el nostre hort s’omplien d’oronelles que semblaven soldadets  vestits de frac. Havia arribat la tardor, les nits ja eren fredes i el vent del nord començava a bufar. Ja era l’hora  de partir cap a latituds més confortables. Aquells ocells migratoris que ens eren familiars i entranyables semblaven acomiadar-se amb una certa tristesa  d’aquelles muntanyes on havien passat un estiu ple de llum i bon menjar. Segurament desitjaven que la gent no destruís els seus nius de fang i brins ben entrunyellats i d’aquesta manera l’any vinent al retorn del bon temps poder-los tornar a troba i emprar. Imaginava que ens devien plànyer perquè  hauríem  de suportat aquest maleit hivern llarg, fred i cruel, mentre elles podrien gaudir de la clemència del clima de països del Sud. Era ben cert que la partida de les oronelles significava el preludi de l’hivern, una estació que als meus pares no els hi agradava gens  perquè  la bassa d’aigua de l’hort es glaçava,  l’oli del rebost quedava pres, els dies eren curts i el sol no encalentia.  Mon pare no donava  a l’abast per alimentar l’estufa de llenya, el nostre mode de calefacció d’aquella època. Els dies de molta neu pobret  havia de fer un camí armat d’una pala per poder anar a comprar.  Els serveis municipals no donaven a l’abast i la gent s’havia d’enginyar  així com podia fins que  la màquina de llevar la capa espessa de neu pogués arribar pertot. Les mans quedaven entumides  per l’ambient que regnava durant aquells hiverns gèlids avui menys rigorosos i amb les cases més ben condicionades.

Però a nosaltres amb l’energia i la despreocupació  pròpies de la joventut ens encantava aquella estació on ben abrigats passàvem gust de patinar sobre el gel, de  fer ninots  de neu als que  plantàvem una pastanaga per nas i un tros de tela per bufanda, d’armar batalles de bolles fetes amb la neu ben atapeïda. Quina alegria! Ho passàvem molt bé. I quin goig arribar a casa i trobar-la calenta on ens esperaven un plat de crêpes.  castanyes torrades o alguns dies bunyols de poma.  Quins aromes i quins sabors! No érem conscients de la sort que teníem de tenir una mare i un pare sempre pendents de nosaltres i una  llar que malgrat la seva senzillesa era un niu acollidor ple de tendresa i de vida. Encara avui enyor aquell temps llunyà on quan veient aquelles oronelles sabien que la tardor ja era aquí. La natura marcava el ritme de la nostra vida i la gent tenia la paciència de saber-la escoltar.

Avui hem guanyat molt amb un progrés innegable de confort i benestar però hem perdut l’alegria, l’espontaneïtat i la calor d’una llar on assaboríem les coses senzilles i on compartíem vivències amb un contacte directe sense necessitat de filtres com ara les tablets, els mòbils, i els ordinadors, objectes freds i sense ànima. Quantes rondalles i històries hem pogut sentir! Però la feina i l’atracció de la ciutat ens va fer abandonar el lloc on vàrem néixer privant-nos de la riquesa d’aquella vida més harmoniosa  amb la natura.  Ai las! És lluny a la meva memòria el record d’aquell enfilall d’oronelles atapeïdes damunt els fils d’electricitat que travessaven el nostre hort.   Però tenc ben present quan el 1965  a França vaig aprendre a la classe de llengua estrangera, que era el castellà quan jo estudiava, la poesia de Gustavo Adolfo Bécquer: “Volverán las oscuras golondrinas en tu balcón sus nidos a colgar(…)” Mai l’he poguda oblidar. Quina sort perquè la poesia és la vida sense presses, és saber admirar, assaborir les coses senzilles,  és consolació i és la nostra eterna i fidel amiga,  una música dolça que acompanya els nostres instants de nostàlgia.

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca