Pinzellades culinàries Per Raymonde Calvo Laffitte

Record quan fa molts d’anys el meu amic Tomeu, amant de la bona cuina,   va demanar-me el significat de les paraules franceses “Gordon blu” que deia ell, amb el seu pronunciat accent felanitxer. Quina gràcia que em va fer! En realitat el que volia dir era  “cordon bleu”. No vaig aconseguir poder fer-li pronunciar aquestes paraules correctament ni una sola vegada, però amb molt de gust li vaig donar l’explicació pertinent, malgrat no ser una experta en la matèria. Recordava el que m’havia dit la meva mare que de jove havia estat cuinera a un restaurant d’un hotel de renom del meu poble, avui desaparegut. Era l’època on a prop hi havia un balneari d’aigües termals molt freqüentat per gent de doblers i tota la regió es beneficiava d’aquesta clientela bona pel comerç. Cordon bleu, idò,  era el cordó blau nuat a la creu de Malta, la condecoració més prestigiosa de l’Ordre de l’Esperit Sant fundat el 31 de desembre de 1578 pel rei francès Henri III. Els cavallers que la portaven, considerats l’elit del Regne de França eren anomenats “Cordon Bleu” i com que es reunien en una mena de club de fins gurmets per cultivar l’art del bon menjar, la referència a la bona cuina es va imposar ràpidament i “Cordon bleu” va passar a  significar ésser bon cuiner. Aquest amic meu, una persona senzilla, amant de la poesia i dels plaers dionisíacs tenia a la seva biblioteca uns llibres de cuina molt valuosos com ara una copia del llibre de Sent Sovi, una joia datada el 1324, un receptari de cuina medieval escrit en català així com el llibre de cuina menorquina del segle XVIII de Fra Francesc Roger. Aquests llibres els havia heretat del seu pare, el metge del poble de Felanitx durant molts d’anys, un home d’una erudició remarcable i de tracte exquisit.

Un dia vàrem decidir que havíem d’organitzar un àpat amb uns menús originals fidels a aquella cuina conventual  antiga. Fou tot un èxit. Posant fil a l’agulla vàrem organitzar un sopar i vàrem cuinar unes pilotilles de rap, raoles de ciurons, pixotera de moltó, -una carn torrada primer i cuita desprès dins una salsa aromatitzada- i per a les postres, menjar blanc fet amb llet, sucre i farina de blat de les índies perfumat de llimona rallada i canyella. També flaó, una mena de flam amb brossat aromatitzat amb herba sana, el preferit del beat Ramon Llull. Actualment el flaó és un plat típic de la rebosteria eivissenca.  Durant molts d’anys unes monges felanitxeres que vivien a Eivissa i estiuejaven  a veïnat de ca nostra a Porto Colom em duien  aquest present que  confeccionaven amb les seves mans expertes perquè sabien que m’agradava molt. Malauradament han passat els anys i aquelles persones ja no hi són, deixant-me orfe de la seva magnífica presència i erudició els vespres d’estiu prenent la fresca davant el portal de ca nostra. Un temps perdut que ai las!  No tornarà.

El 2009, s’organitzà a Porto Colom un sopar titulat: “El que menjaven a la prehistòria.” Fou idea dels membres de l’equip director dels “Amics dels Closos de Can Gaià”, una associació que durant molts anys i amb pocs mitjans va anar recuperant un  jaciment arqueològic de l’Edat del Bronze. Desprès d’unes conferències molt interessants per part de diversos especialistes sobre l’alimentació  a l’era prehistòrica, en base a les troballes orgàniques obtingudes en diverses excavacions a les illes,  tingué lloc l’esperat  sopar que fou a base d’estufat de bou, naturalment sense patates, i sípia amb ceba. El pa va ser  una aportació de la cultura marroquí. S’havia convocat un concurs d’elaboració de postres naturalment a partir d’ingredients idonis a l’època i cuinats amb tècniques elementals. Els plats guanyadors foren: sopes d’ordi amb castanyes i pilotes de nous, ulls de myotragus a base de figues i pastis d’avellana i mel. Els premiats que reberen una reproducció en ceràmica d’una joia prehistòrica, explicaren l’elaboració d’aquells dolços.

Una vetllada  molt lluïda  una nit d’estiu baix un cel estrellat on la gent va poder retrocedir en el temps i reviure, apel·lant a la seva imaginació, una època encara plena de misteris on uns homes prehistòrics ens varen deixar la seva feixuga petjada amb vestigis rudimentaris però monumentals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca