VLADIVOSTOK Per Eduard Riudavets

 

A vegades tinc enormes dificultats per escriure una d’aquestes ressenyes setmanals. Normalment això em succeeix amb les lectures que de qualque manera m’impressionen, les que, per temàtica, llenguatge o estructura, trenquen els motlles. Haureu deduït que avui us comentaré una novel·la així.

Vladivostok, de Lluís Oliván ès una novel·la absolutament excepcional. Ho vaig escriure a les xarxes i ho repetesc aquí: la vaig començar un dimecres de matí i no era fosc que ja l’havia acabada, i no és perquè sigui breu sinó perquè és extraordinària.

És ja hora, però, de deixar els més que merescuts elogis per fer cinc cèntims de l’argument.

Abans de morir, la Magda, la dona del Tomàs, planejava amb ell un viatge a Vladivostok. Dos anys després ell intenta trobar sentit al seu dia a dia com a vidu i jubilat: llegeix els llibres que ella va deixar pendents, recorre els turons de la seva urbanització en bicicleta i queda amb el seu millor amic, que insisteix a buscar-li una nova parella. L’arribada de nous veïns farà que en Tomàs es replantegi que fer dels seus últims anys.

Mentre escrivia aquest resum argumental estava pensant que, malgrat haver-lo traslladat gairebé literalment del llibre mateix, és excessivament pla, gris, eixorc, perquè a Vladivostok hi trobem molt més, infinitament més, d’allò que aquestes quatre ratlles ens poden donar a entendre.

La soledat, la rutina sense sentit, les falses aparences, la por a la vellesa, la relació entre pares i fills, la violència de gènere, el trencament dels arquetips, les darreres oportunitats… Aquestes, i més encara, són les temàtiques que topareu en llegir, com us recoman de tot cor que feu, Vladivostok.

I tot això amb una trama tan ben travada, tan ben resolta, que flueix amb absoluta naturalitat, sense que res grinyoli, sense efectismes innecessaris o girs inversemblants. La vida d’en Tomàs se’ns presenta tal com és, sense ensucrar, però tampoc sense incongruents dosis de vinagre.

Si a tot això hi afegiu que conec bé la comarca on es desenvolupa la història, que he llegit gairebé tots els llibres que s’hi esmenten i que som jo mateix un seixantí jubilat, podreu entendre els motius del meu entusiasme.

Perquè a sobre en l’estructura de la novel·la hi trobem la veu d’un narrador que, ni que sigui en intervencions molt breus, ens aboca a la reflexió, ens sorprèn desvelant-nos fets futurs que fan capgirar la nostra visió de tot plegat, i tot això amanit mil·limètricament amb unes ajustadíssimes referències a grans obres de la literatura.

Com us he comentat, en ressenyes anteriors, tinc el costum de subratllar frases o paràgrafs dels llibres que llegesc. Aquest en concret ha quedat curull de ratlles de llapis i comentaris al marge, però també podeu veure que no he inclòs cap citació textual en la ressenya. Per una part no cal, i per l’altra em feia por trencar el plaer que us proporcionarà endinsar-vos-hi.

Si més no, no em puc resistir a una anotació final. Vladivostok és més que un lloc geogràfic, Vladivostok no sempre és lluny.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Xuroa Menorca
Ajudes lloguer 2021
Prevenció d'incendis forestals a zones habitades, Govern Balear
Vacuna't del grip