Reconciliació Per Raymonde Calbo Laffitte

 

El matí era boirós i la mar estava calmada a Ciutadella en embarcar-me amb rumb a Mallorca després de passar el Nadal amb la família. Estava una mica trista d’abandonar aquesta vila encisadora on havia retrobat l’ambient de pau de sempre al casc antic on qued a romandre. Lluny quedava el meu desencant del mes de juliol i l’asfixiant allau de gent mai vist fins aleshores. Fou un retrobament reconfortant, ple d’intercanvis d’impressions amb uns habitants sempre amables i disposats a conversar. Vaig visitar l’Oficina de Turisme on una al·lota de nom Laura atenia amb una professionalitat i una paciència admirables unes turistes italianes una mica pesades. Una vegada resoltes les seves qüestions, va ser el meu torn. Quin plaer rebre el tracte de persones a qui simplement agrada el que fan! Els carrers estaven animats però sense estridències. Molt de jovent omplia els bars perquè tenien vacances i malgrat la situació sanitària desfavorable tenia ganes de gresca. Per molts d’entre ells era un retrobament amb els amics després d’un trimestre d’estudis feixucs a vegades lluny de llur estimada Ciutadella i tenien moltes coses per contar. Vaig passar gust de veure tant d’entusiasme i alegria propi de la joventut, aquell “tresor diví” com deia Rubén Darío. Vaig tornar a visitar els betlems, el meu preferit el del jardí del bisbe per les seves grans dimensions i vaig tornar a escoltar el cant de la sibil·la, un acte solemne que m’emociona. I com que m’agrada gaudir de les petites coses, un dels meus passa temps favorits quan venc és recórrer els carrers i admirar les decoracions sempre de bon gust que exhibeixen les portes i finestres de les cases ben endreçades. Un detall més, que contribueix a fer aquesta vila encara més polida. Un dia assolellat i de temperatura quasi primaveral vaig anar fins a Punta Nati on m’agrada admirar el paisatge desert i enigmàtic que sempre m’impressiona. El gran poeta romàntic francès del segle XIX, Alphonse de Lamartine hagués escrit talment com al seu famós poema “el llac”: “Mira! Venc aquí tot sol a seure damunt aquesta pedra on la vares veure seure!” Com jo, hagués quedat embadalit davant aquesta immensitat de desolació poblada de pedres que si poguessin parlar quantes coses contarien! Llavors fent voltes per les tanques entapissades de trèbol, només algunes ovelles pacífiques prenien el sol talment turistes somnolents. Cap rastre de cavall ni d’ase ni de vaques ni tan sols d’ocells, la zona romania solitària, una mica trista sense aquells habitants habituals. Però quina quietud! Un autèntic bàlsam que m’ajudarà a afrontar el retorn a la vida renouera i estressant de la gran ciutat en què s’ha convertit Palma. Allà tornaré a recordar aquell adhesiu col·locat al darrere d’un cotxe que deia: “Drive calm, it’s Menorca”. Un bon consell per fer respectar als qui frissen aquesta calma i vida tranquil·la que fins ara han imperat en aquest petit país seriosament amenaçat pel que sembla una inevitable arribada massiva de turistes sobretot els mesos d’estiu. Quina llàstima!

Però de moment els meus ulls i el meu cor s’emporten a Mallorca estampes bucòliques i instants compartits amb la família, records tendres de moments entranyables. També me’n duc el toc de les campanes del rellotge de la catedral testimoni del pas inexorable del temps que sempre em transporta amb certa nostàlgia a la meva joventut i al meu poble natal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca