AVENIR Per Joan Pons

 

Bartomeu Allès Pons, en Tomeu Temo, és el primer de la dreta de la foto; trompeta i camisa blanca. Deuen ser les festes de Sant Bartomeu i l’autor és desconegut.

El passat cap de setmana va morir en Bartomeu Allès Pons, més conegut popularment com en Tomeu Temo. Tenia 90 anys. Era cosí de la meva mare i, encara que es duien deu anys, va ser molt amic del meu pare. Com deien antigament, una expressió que s’ha perdut i que m’agrada molt, a pesar de les diferències de caràcter i generacionals, s’avenien, sobretot en allò que consideraven essencial. A més del parentiu esmentat i l’amistat personal vam ser veïns durant molts d’anys. Primer de tot en el bloc de la plaça Espanya de Ferreries que va construir mon pare i que va decorar, tots dos pisos, en Tomeu; i també en els xalets de Cala Galdana situats tots dos a la plaça des Canaló, a la banda de Ferreries, al mateix coster que té inclinació cap a l’oest. Un detall gens insignificant és que, quan mon pare va morir, l’encarregat de vestir-lo va ser el seu amic Bartomeu. L’amistat vam heretar-la els fills. Amics de la infantesa som en Miguel Ángel i jo; encara que una altra vegada, la diferència d’edat, ens separi: jo som uns mesos més vell que ell! En Tomeu, juntament amb els seus germans en José María i en Fernando van mantenir la fàbrica familiar fundada pel seu pare l’any 1920 a partir d’un petit taller i van alçar-la fins convertir-la en l’empresa de mobles més important de Menorca -Mobles Allès- amb una botiga de quatre plantes situada a l’avinguda Jaume Mascaró. En Tomeu era un home cordial, somrient i agut. Un veritable humanista. Sempre que te’l trobaves el primer que detectaves era el seu ampli i franc somrís. Un gest natural de genuïna cordialitat que anava acompanyat d’un comentari punyent que trencava el gel. A pesar de ser un empresari eficient que mirava per l’empresa dedicava el mateix esforç a la comunitat. S’estimava Ferreries. S’estimava Menorca. S’estimava Ferreries dins Menorca. Quan jugàvem a futbol ens acompanyava amb el cotxe i assistia a tots els partits ja fes fred, calor o plogués; ja es juguessin a casa o a fora. Quan ens va tocar l’època de sortir per les nits es van reunir juntament amb d’altres pares amb fills o filles de les mateixes edats amb el propòsit de fer una discoteca i que no haguéssim d’agafar el cotxe per anar a Ciutadella, Alaior o a Maó. Aquest projecte no va reeixir però ho van intentar. Eren altres temps més altruistes i menys egocèntrics, egoistes que els actuals. Era un gran amant de la música. Va formar part de la banda municipal i a tornar-la a fundar, el seu instrument era la trompeta, i fins als darrers dies va tocar la guitarra. Els darrers anys va patir un inici de demència senil. Idò, agafava la guitarra i, amb els primers acords, tot el món que s’anava esfondrant al seu voltant tornava a agafar estructura i sentit. Era elegant i galant i també estimava la pintura. S’interessava per les noves generacions i, quan una jove pintora va començar a exposar, va comprar una de les seves obres primerenques. Açò semblen tonteries vistes amb la perspectiva del temps, però en el moment que succeeixen et marquen i t’animen a continuar: ara és Doctora en Bells Arts i professora titular de la Universitat de Barcelona. Casat amb n’Esperança Benejam van tenir, a més d’en Miguel Ángel, dues filles: na Rosa -aquesta Rosalia que la meva estirp també tragina- i na Nina. Coneixedors d’aquestes qualitats que he intentat traçar va ser anomenat per les autoritats locals jutge de pau de Ferreries. No és necessari dir que va desenvolupar aquest càrrec amb una diligència absoluta cercant la conciliació entre les parts, potenciant els punts d’encontre i llimant les confrontacions. Era profundament religiós i no es perdia cap missa. He assistit al funeral celebrat a Ferreries després d’haver escrit les primeres línies d’aquest escrit. No m’ha sorprès que en Joan Febrer, el capellà que ha oficiat la missa i una de les persones que més admir de l’illa, fes servir la paraula avenir a l’hora de definir o de descriure la vida del difunt. També ha dit una frase que m’ha posat la pell de gallina. A pesar d’haver perdut l’orientació en cap moment no va perdre la connexió amb Déu. Descansa en pau, Tomeu. Camina recte i decidit. Has deixat una bona obra al teu darrere i sempre en sentirem les alegres notes dels seus acords.

AVENIR. Arribar. Succeir, acomplir-se un fet. Allò que ha de succeir, el temps venidor. Acordar, posar algunes persones en unitat de pensament o de sentiments. Del llatí, ‘anar fins a algú’.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca