Durant els regnats d’Alfons III i de Jaume II el Just d’Aragó, l’espiritualitat dels habitants de l’illa de Menorca va ser regida per un paborde, en aquells anys depenent de la seu de Barcelona, segons disposició del monarca conquistador.
Degut al canvi polític produït l’any 1295 – 98, l’illa de Menorca va retornar sota l’autoritat política de Jaume II de Mallorca, el qual en data 19 III 1301 (XIIII kalendas marcii anno Domini MCCC) va promulgar l’Ordenació Eclesiàstica, document conegut com a Pariatge. En aquest document, el rei va obligar al paborde de Menorca (Guillem de Vilanova), subjecte a la seu de Barcelona, a renunciar del seu càrrec, per cedir-li altre vegada la pabordia, però ara sota la jurisdicció eclesiàstica del bisbat de Mallorca, ja que no era possible que un paborde menorquí regentés una pabordia d’una jurisdicció eclesiàstica diferent, en aquell cas de Barcelona.
El paborde Guillem de Vilanova, degut a la seva bona disposició, a la mort del bisbe de Mallorca, va ser elegit prelat del regne de Mallorca. Els noms dels pabordes menorquins que es varen succeir a partir de G. de Vilanova i nomenats pels monarques de la Casa de Mallorca no els coneixem.
Produït el canvi polític l’any 1343, en que el regne de Mallorca va retornar al sí de la Corona d’Aragó, Pere IV notificà als oficials reials (febrer de 1356) que estant vacant la prepositura de Menorca degut al decés d’Huc de Totxó (Totzó) nomenava com a substitut a Guillem Riera. (ACA Reg. 1418 f. 123v).
Sembla ser que amb motiu de les reiterades i llargues absències del paborde de l’illa, el bisbe havia nomenat un vicari general amb la intenció de atendre l’espiritualitat dels menorquins i vigilar de prop l’actitud dels eclesiàstics residents, per tenir una puntual informació de la seva recta actuació, ja que a Mallorca s’havien produït alguns casos de concubinatge d’eclesiàstics amb esclaves.
Malgrat el nomenament de Guillem Riera (reafirmat l’1 d’abril de 1360) com a paborde pel rei, el bisbe va seguir nomenant vicaris generals amb el disgusts del monarca, que ostentava el patronat de totes les esglésies menorquines. Entre els oficials episcopals hi ha que citar a Guillem de Corsa i Berenguer Torreyes (Torrelles), que actuaren a Menorca entre 1360 – 1372.
L’oficial Guillem de Corsa sabem que va morir a Ciutadella (1360) i té la seva làpida – epitafi incrustada en una de les parets d’una de les capelles laterals de de l’església parroquial. Berenguer Torrelles va provocar les ires del monarca, el qual va dirigir-se al bisbe, a petició del síndic de la Universitat de Menorca, perquè derogués el seu nomenament i retirés l’oficial, sota amenaça del segrest de les rendes episcopals de Menorca i d’expulsió de l’oficial, en cas de no acatar l’ordre donada en el termini de deu dies (ACA Reg. 1431 f. 18v). El rei l’acusava de persona poc il·lustrada, perversa, i donada a crear conflictes i aldarulls, així com immiscir-se en afers que no eren de la seva jurisdicció i competència.
Mentre el rei havia nomenat a Pere Castellar paborde, el qual fou amonestat en reiterades ocasions pel monarca per no residir a l’illa, degut a les seves llargues estades a la ciutat Comtal, una situació que donava raó al bisbe de Mallorca.
Des de Lleida, (el 24 II 1375) Pere IV nomenava a Pere Lena paborde de Menorca en substitució de Pere Castellar, elecció que es va notificar al bisbe, (ACA Reg. 1434 f. 133v).
Amb aquell nomenament, el rei recordava l’Ordenació Eclesiàstica feta en data de 19 de març de 1301 (Pariatge) referent a la pabordia de Ciutadella, amb la qual rei Jaume havia ordenat que el paborde gaudiria de la jurisdicció eclesiàstica de tota l’illa, privilegi que havia d’exigir a l’oficial episcopal. En la mateixa missiva manava que aquell no s’immiscís en els afers que no eren de la seva competència. (ACA Reg 1440 f. 25).
La trajectòria eclesiàstica de Pere Lena a l’illa de Menorca és poc coneguda. L’any 1382 el rei li va donar permís per poder comprar i amortitzar, amb els fons de la seva església, una casa (alberg) que estava ubicada en la porció reial, per eixamplar l’església, o per iniciar una obra nova?. A les mateixes dades els Jurats també adquirien dos albergs per engrandir l’església. Estem davant dos documents que ens informen de l’inici de la nova construcció de l’església gòtica de Ciutadella?
Dos anys després de la mort de Pere IV (1387), el seu fill Joan I escrivia a l’oficial eclesiàstic de Menorca demanant informació verídica de les paraules pronunciades per Pere Lena “en la trahima de l’església maior, l’any passat, contra la declaració feyta per Nós del Sant Pare, per induhir lo poble a intenció perversa” (ACA Reg. 1992 f. 177v).
Quina podria ser la declaració reial motiu de discrepància entre les paraules dites pel rei i el paborde? Si Pere IV s’havia mostrat sempre neutral, en quan al Cisma d’Occident (Papa a Roma / Papa a Avignon), ara el rei Joan I, el seu fill, es manifestà a favor del papa de Roma. Podrien ser paraules dites contravenint la decisió del monarca les pronunciades sobre la trona de l’església parroquial de Ciutadella?
Pere Lena molts anys abans havia assolit fama per haver escrit un llibre de profecies que enaltia la dinastia de Pere IV, la qual el propi monarca creia firmament arrelada. Però la prematura mort del rei Joan I, sense descendència, per causes no molt aclarides (1395), la molt del seu germà Martí I (1410) en edat senil, i la del seu únic fill Martí el Jove (1409), suposaren la ràpida extinció de la dinastia del Conqueridor i la pujada al tron d’Aragó de la dinastia castellana dels Trastàmara, afavorida pels compromissaris del Compromís de Caspe, que elegí com a rei d’Aragó a Fernando I d’Antequera.
El llibre escrit per Pere Lena va tenir un cert èxit, del qual es feren tres còpies en diferents regnats. Una d’elles fou manada copiar per Joan I (el 1393) i una altra fou enviada al seu germà Martí (en aquells moments a Sicília).
