ANÈCDOTA ARXIDUCAL Per Raymonde Calbo Laffitte

 

Fa poc vaig tornar a llegir el llibre “L’illa de la calma ” escrit pel gran pintor, dramaturg, novel·lista i viatger Santiago Rusiñol(1861-1931), una visió precisa i lírica de Mallorca on passà llargues i intermitents temporades entre el 1893 i la seva darrera estada el 1923. Fou un artista que es decantà de la tradició industrial familiar i optà per la vida bohèmia, l’art i la literatura. Canvià Barcelona per París on feu llargues estades i on va conèixer l’impressionisme de primera mà. Quan va venir a Mallorca, va saber plasmar amb les seves nombroses pintures la seva forma de mirar i sentir l’illa. En aquest llibre ens invita a seguir-lo a Mallorca i escriu: “…Una illa on sempre regna la calma, on els homes mai tenen pressa, on les dones no tornen velles mai, on no es malgasten ni paraules, on el sol s’hi atura més que a qualsevol altra lloc i on la senyora Lluna camina més a poc a poc, contagiada de peresa.” Quina delícia!

A part dels paisatges, la llum, l’aigua i el sossec, Santiago Rusiñol va quedar fascinat per la personalitat de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena, un personatge que va deixar una petjada remarcable al final del segle XIX i principi del XX sobretot als municipis de Valldemossa i Deià. Hi comprà possessions que restaurava i reconstruïa , bastia capelles, obria camins, refugis i miradors per a què els paisatges més bells poguessin ésser contemplats per tothom sense perill. L’Arxiduc va ser molt respectuós amb una natura que el va enamorar i és un bon exemple a seguir per preservar el que encara avui no està contaminat pel ciment a les nostres illes. L’autor dedica un capítol a aquest Arxiduc on explica l’anècdota de la compra de la possessió de Miramar, la meva preferida, on el gran Ramón Llull fundà una escola d’àrab al servei dels missioners d’Àfrica. La cosa va anar així: “ l’Arxiduc va quedar impressionat per Miramar i digué a un amic seu que l’acompanyava: – “Si això es vengués ho compraria.” Varen recórrer tot Mallorca i arribaren a la vall d’en March a Pollença on es va allotjar per dibuixar un croquis al seu àlbum però plovia tant que enlloc de quedar tancats a casa l’Arxiduc digué de sobte: -“Podríem anar a sa Pobla”. “Allà hi vivia don Juan Serra, propietari de Miramar de qui l’Arxiduc havia sentit a dir que per ventura vendria aquest predi. Malgrat la intensa pluja llogaren un carruatge i al cap de dues hores arribaren a sa Pobla. Demanaren on vivia en Joan Serra i es presentaren a la casa. Al cap d’uns instants sortí un home d’uns quaranta anys d’aspecte amable. L’Arxiduc digué: – “Vostè és don Juan Serra?” –“Sí senyor.” –“Doncs bé; jo som un estranger que va recorrent l’illa. M’han dit que té una finca anomenada Miramar, a la costa de tramuntana i que la vol vendre. No sé si m’han informat bé. –“Si senyor; tenc les meves terres a prop de sa Pobla on visc i aquell tros em ve a esquerra mà.” –“ Idò, jo no vull regatejar, digau-me un preu únic que sigui raonable. L’advertesc que si és exagerat no ens entendrem. Ara ja no diré cap paraula més: sí o no. El Sr. Serra va pensar un instant i va dir un preu que em va parèixer acceptable.

-“On firmarem l’escriptura? – A Palma. – Quan? – Dimecres. – A quina notaria?

– A la de Formiguera. – Bon dia. – Bon dia.”

I tornaren partir cap a Pollença. Miramar ja estava comprat. – “Si aquell dia de San Sebastià hagués fet sol, hagués anat a dibuixar a la vall d’en March i probablement no m’hauria tornat a recordar de Miramar.” Va dir l’Arxiduc.

I nosaltres afegim; diu l’autor: “ Si aquell dia no hagués plogut no existiria a Mallorca una de les coses més belles que es poden admirar en el món. No existiria una alqueria convertida en museu; no hi hauria boscos més ufanosos acariciats pel Mediterrani, ni un Arxiduc d’Àustria que amés tant aquesta Roqueta i que xerrés mallorquí com un fill de “l’illa daurada.”. Després de Miramar va comprar finques i finques fins ésser l’amo de la costa on va viure Ramón Llull, embellint-la i aristocratitzant-la. Això és l’Arxiduc. Un home de gust i de cor(…) Per complir tot això han d’ésser un gran senyor i l’Arxiduc ho és de naixement i molt més de l’ànima.”

Hem de remarcar que els mallorquins han sabut demostrar la seva immensa gratitud cap a la figura irrepetible d’aquell aristòcrata enamorat de Mallorca organitzant a la seva memòria nombrosos actes de gran qualitat per donar a conèixer la seva valuosa petjada a aquesta illa que Santiago Rusiñol batià com “l’illa de la calma.”

Baleària

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.