Afirmava l’excel·lent escriptor maonès Diego Prado, autor d’una novel·la boníssima que recoman a tots els amants de la música rock i de l’alta literatura titulada Summertime blues, que havia de menester una setmana d’aclimatació cada vegada que tornava a Menorca; viu, amb la seva encantadora família a L’Hospitalet de Llobregat. No és cap bajanada. La ciutat té un ritme, sigui el que sigui, i l’illa, qualsevol illa petita del món, en té un altre, sigui el que sigui, al qual t’has d’adaptar i al qual costa adaptar-s’hi perquè es necessita temps per fer-ho. I a l’inrevés? També. Per aquest motiu m’agrada agafar el ferri perquè el trajecte lent de la navegació marítima converteix el mitjà de transport en un punt intermedi que facilita la transició entre aquests dos mons.
Tret que et clavin ensurts com el que ens vam donar quan ja érem dins el cotxe carregat. El vaixell de la Companyia Transmediterrània havia de sortir a les deu del matí des de l’Estació Marítima del port de Maó. Com que es recomana, quan has d’embarcar el vehicle, arribar una hora i mitja abans i jo som puntual de mena, conduïa a les vuit del matí pels Plans d’Alaior amb el termòmetre de la pantalla marcant -0,5 graus. Era veritablement polit. Poc trànsit, l’herba verda coberta d’una capa de glaç blanca que donava una uniformitat glacial al famosos plans centrals. Va sonar el telèfon mòbil i la meva dona el va agafar. El ferri amb el qual havíem de sortir i que ens havia de dur a Barcelona havia fet avaria i no havia salpat de la ciutat comtal. Teníem dues opcions. O fer marxa enrere i partir ensoldemà a la mateixa hora. O agafar un altre ferri que sortia a les 11’15 del mateix port però d’una altra companyia. Qui conegui l’experiència de tenir el cotxe carregat fins a les barres -llimones de l’hort dels sogres entre capses de salsa casolana de tomàtic i de sofregit, de patates; al costat de les maletes, els ordinadors i la feina, sobretot l’artística que ocupa més lloc, de més d’un any i mig d’estada tot entaforat dins el maleter del BMW, i amb la casa de Cala Galdana buida i desendollada- anant de camí al port entendrà perfectament que girar coa no era una opció. Vam continuar fent carretera i vam aparcar davant les cases derruïdes de l’hort d’en Murillo. Uns jardiners -un era sordmut- proveïts de màquines feien un enrenou de mil dimonis. Olor d’herba acabada de tallar, boira davallant com una manta i instal·lant-se damunt les aigües del port i un vaixell de guerra de la Marina Espanyola, de nom Meteoro, atracat als molls de la Base Naval amb la proa encarada cap a la bocana disposat a salpar cap al Mar Negre amb la missió de l’OTAN d’intervenir en el conflicte entre Rússia i Ucraïna. El panorama, una vegada més, era d’una bellesa colpidora i d’una desolació desemparada. Si teníem paciència no tindríem cap problema, ens va dir amb amabilitat menorquina el recepcionista de la Companyia Transmediterrània. Havíem d’esperar a l’aparcament on havíem deixat el vehicle i passarien la llista de passatgers a la companyia italiana GNV. No ens aturaríem a Alcúdia i, el més important, arribaríem a la mateixa hora programada. Haver pagat el servei de poder tenir el ca dins la cabina també el conservàvem. Un viatge plàcid després de solcar damunt l’aigua immòbil propiciada per les seques de gener. Pocs cotxes, pocs passatgers, poca càrrega. Tripulació italiana i asiàtica. A la transició temporal i territorial apuntada pel gran Diego Prado i havíem d’afegir la lingüística i cultural. L’hostessa -o com es diguin les assistents de navegació marítima- ens va convidar a entrar dins l’ascensor amb el seu famós prego que, encara que el podríem traduir com a benvinguts, no té una exacta translació a la resta d’idiomes. I allà som vuit hores després. A la coberta de popa observant les lentes maniobres d’atracament. I allà és, a la façana costanera de la ciutat, l’objecte físic del meu nou llibre que ha sortit aquest dos de febrer: el castell de Montjuïc. Quina experiència més polida. Quina vida més coherent i amorosa que he -hem- aconseguit. Dins la cabina, a més de fer la migdiada després de dinar al restaurant amb horaris europeus -cuina italiana, és clar; cannolo sicilià inclòs- he continuat llegint el meravellós i terrible llibre del psiquiatra Viktor Frankl, presoner jueu al camp de concentració d’Auschwitz, El hombre en busca de sentido. Si l’hagués llegit amb vint anys no hauria entès res. Amb seixanta i escaig, el missatge de transcendir les dificultats i anar a la descoberta d’una veritat profunda que ens orienta i dona sentit a les nostres vides ha estat ratificada per l’experiència. Allà, a la ciutat que ens espera, o més enfora, a l’illa que hem deixat, quantes persones perdudes no han entès encara la malaltia del cor que provoca el buit existencial?
