Un home de mitjana edat viu amb la seva gossa a la zona de xalets adossats del nucli turístic de Bellavista, en una illa sense nom. Un dia la gossa és enverinada i mor, sense que el seu amo sàpiga qui ho ha fet, ni per què. Tampoc comprendrà la mort absurda d’un company de passejades. Tot plegat el porta a considerar la seva relació amb el món.
No he dubtat aquesta setmana en començar la ressenya amb el resum argumental, abreujat això sí, que ens ofereix la contracoberta del llibre, perquè tot i ser cert, fil per randa, allò que se’ns explica no desvela ni de bon tros la immensa riquesa de sentiments que Ràbia, de Sebastià Alzamora, conté i provoca.
Arribats a aquest punt en qualsevol altra ressenya us parlaria dels personatges, del que viuen, del que senten. Però ho hauré de deixar per més endavant. Cal, en primer lloc, dibuixar l’escenari. Un entorn que podríem qualificar gairebé de postapocalíptic, una mena de Blade Runner turístic, si no fos que és tan real com proper, així com l’illa innominada és tan identificable com ben coneguda. El mateix podríem dir dels indrets concrets i les situacions que se’ns detallen, de la corrupció policial al barroer oci organitzat.
I és precisament aquest escenari, farcit de ramats de forassenyats patètics, el que de qualque manera marca i condiciona tot el que succeeix. Enmig d’aquest horror prefabricat i abeurat d’alcohol s’hi mouen el protagonista i els seus coneguts. Tots ells ferits per la vida d’una manera o altra, tots ells movent-se quasi com espectres enmig d’aquesta dansa macabra que és Bellavista.
Però de sobte la paràlisi es trenca, la mort esborra l’anestèsia i s’albira una esperança, apareix la ràbia però no com una venjança justiciera pròpia de pel·lícula americana sinó una ràbia íntima, soterrada, gairebé silenciosa. Llavors de qualque manera tot canvia i els límits deixen de ser murs ferrenys, qualque cosa -tampoc sé definir-la- s’esmicola…
Així, Ràbia, malgrat aquest bon grapat de personatges ferits, esdevé gairebé un soliloqui, una extensa i intensa introspecció i, no me’n puc estar de dir-ho, amb un creixent i aclaparador sentiment de desolació: “Per avall no hi ha sostre”.
I a més, si amb això no n’hi hagués a bastament, ens porta a esguardar el mal de fit a fit amb una duríssima reflexió que ens recorda Hannah Arendt, ens burxa l’ànima i ens obliga a qüestionar-nos aquest món que ens ha tocat viure, curull d’agressivitat gratuïta, frustracions ocultes i odi fatxenda,
“… també el seu assassí havia estat, algun dia, una criatura dolcíssima, un infant de sucre i mel que havia despertat la tendresa, i avivat les esperances, i merescut l’amor més sincer i desinteressat de sa mare…”
Precisament la genialitat de la novel·la rau, en la meva modesta opinió, en aconseguir que ens identifiquem, sense dubtes ni recels, amb el pelegrinatge d’emocions que viu el protagonista.
“El temps no mitiga la ràbia, com volen suposar alguns: només la refreda i esmola, com una fulla de ganivet. El fet que es parli des del record no esmorteeix el sentiment,”
No espereu, llavors, una novel·la dolça i amable, ni tampoc crueltat gratuïta. Esperau-vos un bocí de vida. No és poc, ans al contrari és molt.
(Fins aquí les ratlles que havia escrit abans d’assistir a la presentació de la novel·la a Barcelona. Potser el que allí es va dir no s’adiu del tot amb el que us he exposat. Tant fa, així l’he llegida jo i, al cap i a la fi, no som un crític literari ni pretenc ser-ho. Som només un lector que recomana llibres, per això no he variat ni una coma del text…).
Ara em permetreu uns apunts personals que tal vegada us resultaran críptics, però ben segur quan tingueu la novel·la a les mans, com esper que fareu, no us costarà entendre: vaig viure uns anys a Can Pastilla, vaig fer un treball de carrera sobre l’expedició del Capità Bayo i vaig visitar runes subterrànies de bateries aèries, he vist i patit el desarrelament que causen les “bellavistes”… Retalls inconnexos que m’han ajudat a comprendre millor -i a viure- aquesta excel·lent novel·la.
He de cloure ja la ressenya, i ho vull fer amb la gosadia de desmentir al mateix autor. En una entrevista, arran de la publicació d’una altra gran novel·la, La malcontenta, Alzamora afirmava que “L’amor és amoral i violent”, així i tot, a Ràbia hi podem trobar, enmig de la barbàrie, no només empatia i solidaritat sinó també un amor generós que, per molt inversemblant que a qualcú li pugui semblar, té nom de gossa.
Tal volta he fet una lectura massa personal de la novel·la, esper que en fareu la vostra. Llegiu-la, sisplau. No us penedireu.
