Actes 8 Març

UN JARDÍ DE LLEGENDA Per Raymonde Calbo Laffitte

 

A Valencia és pot visitar un jardí anomenat “Jardí de les Hespèrides” sembrat de tota classe de cítrics i altra vegetació, ornamentat amb escultures mitològiques. És una referència clara al jardí fabulós evocat a la mitologia grega. Sempre és una mica laboriós capbussar-se en les llegendes d’aquell món antic plegat de Déus, Deesses, Nimfes, Oracles, Herois, Gegants, monstres, i altres personatges amb la quantitat de versions i interpretacions fetes per diferents autors segons les èpoques i els descobriments. A mi m’agrada la llegenda sobre aquell jardí de les Hespèrides de l’època grega antiga evidentment que explicaré aquí amb una versió molt simplificada. El 1958, Robert Graves que vivia a Mallorca on està enterrat al petit cementiri de Deià va publicar el llibre “Els mites grecs ” on dedica nou pàgines a aquesta llegenda.

Els grecs consideraven que aquest fabulós jardí llegendari estava situat al límit occidental del món, sembla que a les illes Canàries. Les Hespèrides eren unes nimfes filles del Titan Atles, un gegant condemnat a suportar damunt les seves espatlles el pes de la volta celeste. Segons consta en diferents escrits dels segles VII i VI a.C. aquelles Hespèrides custodiaven aquell jardí fantàstic consagrat a la deessa Hera esposa del Déu suprem dels grecs, Zeus. A les verdes terrasses d’aquell verger hi havia una gran pomera que donava fruits d’or. L’arbre era un regal de la deessa Gea, La Mare Terra, per les noces d’Hera i Zeus. Aquelles pomes meravelloses concedien la immortalitat als qui les menjaven.

Hera, cansada de les infidelitats del seu marit Zeus havia planejat la mort del fill il·legítim que aquest havia tengut amb una jove anomenada Alcmena. Aquell fill era Hèracles, – Hèrcules dels romans- el més famós dels herois de la mitologia grega. Les seves fantàstiques gestes adoptaren innumerables formes artístiques i literàries a través de totes les èpoques. Tots els seus intents de matar-lo varen ésser en va perquè era fort com un roure. Així i tot, Hera aconseguí fer-lo embogir i en un atac de follia Hèracles assassinà la seva dona i els seus fills. Per això va ser condemnat als dotze famosos treballs. L’onzè que havia d’escometre consistia en robar les pomes d’or del jardí de les Hespèrides per entregar-les al rei d’Argòlida, Euristeu. Partí doncs cap a ponent i després de mil peripècies arribà al jardí on trobà el gran Atles, encorbat davall del pes de la volta celeste que estava suportant des de la derrota dels Titans contra els déus de l’Olimp. Atles escoltà el motiu de la visita d’Hèracles i li proposa d’anar collir per a ell tres pomes d’or amb la condició que ell carregués amb el pes de la volta. Atles no tenia cap problema perquè podia entrar lliurement al jardí, era el pare de les Hespèrides guardadores d’aquell lloc sagrat. Després de varies hores d’espera Atles tornà amb els fruits d’or. Aleshores proposà a Hèracles de portar ell mateix les pomes a Euristeu, feliç d’haver-se alliberat del pes de la seva feixuga càrrega. Hèracles que era astut, fingí que estava d’acord i li pregà que per només un moment li tornés agafar el pes del cel just perquè pogués trobar un bon coixí per les seves espatlles. Atles posà les pomes d’or al terra i confiat tornà a agafà la volta celeste. Quan va veure que Hèracles agafava les pomes i s’acomiadava entengué que l’havia enganat.

Hi ha altres interpretacions d’aquesta llegenda, històries increïbles sobre ovelles amb una llana “d’or”, o que les pomes serien taronges, desconegudes pels grecs i que pareixien pomes d’un color estrany o codonys anomenats pomes d’or a l’Antiguitat. També conten que l’arbre de les pomes d’or seria un drago (Dracaena draco) un arbre peculiar típic de les Canàries, de fulles perennes, de tronc gruixat i fruits ataronjats. La seva resina torna de color vermell al contacte amb l’aire anomenada pels antics “sang de drac”. Al famós quadre “el jardí de les delícies” del pintor flamenc el Bosch (1450-1515) hi podem veure a la part esquerra que representa el paradís aquest arbre peculiar.

La mitologia grecoromana, una de les arrels de la nostra cultura, és encara avui una font inesgotable d’inspiració per a la literatura, la poesia, el teatre i les arts plàstiques.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.