SISTEMES DE PROPIETAT DE LA TERRA DURANT ELS SEGLES XIII – XV A MENORCA. Per Jaume Sastre Moll

 

Durant l’Alta Edat Mitjana (s. IX – XII), la possessió de la terra i de bestiar eren els dos principals signes de poder i riquesa des individus, de manera que el pes polític d’un senyor (noble o eclesiàstic) era equiparable al nombre de propietats que tenia. Però en el decurs del temps, durant la Baixa Edat Mitjana, aquest primer concepte va sofrir un gran canvi, sobretot quan va fer aparició entre la ciutadania un nou estament social (la burgesia) que, sorgit com un quart grup social (braç, en l’argot de l’època), basava el seu poder en la riquesa acumulada mitjançant la seva activitat comercial. De manera que el desenvolupament d’aquesta burgesia incipient, va eclipsar, poc a poc, el poder assolit abans pels nobles, propietaris de la terra, els quals es van veure relegats a un segon pla polític i econòmic degut a la importància , cada vegada més gran, que suposava tenir diners.

A la pregunta de si a Menorca hi hagué un feudalisme semblant al vigent a Catalunya Nord, la resposta seria un no contundent. Malgrat l’assentament de nombrosos pagesos procedents de les àrees peninsulars a les Illes, la promulgació de la Carta de Franquesa de l’1 de març de 1230 pel rei Jaume I de Mallorca, i la seva aplicació posterior, l’any 1301, per Jaume II a Menorca, suposaren l’inici d’una societat medieval nova i diferent de l’existent a la resta dels regnes i comtats de la Corona d’Aragó.

A les Illes no hi varen existir els mals usos medievals (exorquia, cugucia, arsina, firma expoli, remensa, intestia i ius prima nocte), i els territoris dels grans senyors feudals existents a Mallorca a rel de la conquesta (Nunyo Sanç, Gastó de Bearn, Huc d’Ampúries, Bisbe de Barcelona …) molt prest foren integrats a la Corona de Mallorca, unes vegades per cessió hereditària (Nunyo Sanç), per compra directa (Gastó de Bearn) o mitjançant la signatura d’un Pariatge (Bisbe de Mallorca, 1315, Bisbe de Barcelona 1323).

Aquesta integració territorial per part de la monarquia va suposar el control jurídic i senyorial de totes les terres de Mallorca i Menorca pel monarca. L’illa d’Eivissa va ser un cas diferent, ja que les tres quartes parts del territori de les Pitiuses (Eivissa i Formentera) fou controlat i administrat pel Arquebisbat de Tarragona.

Així, a Mallorca i Menorca no perduraren els grans senyorius, i per tant el sistema feudal existent va quedar molt minimitzat, en no existir vassalls entremitjos entre el monarca i els petits propietaris de les terres establertes per la procuració reial, els Batles o els veedors del monarca. Per tant, a les illes, la propietat de la terra va quedar en mans de petits propietaris, la majoria lliures, que s’establiren en terres de reialenc, mitjançant diferents tipus de propietats, segons la naturalesa de l’individu o de la extensió de la terra adquirida. Una població eminentment rural, encara que una gran part d’ella visqués en els petits nuclis de població (Mercadal, Alaior i Maó) i a l’única vila de Ciutadella.

Dintre de l’argot notarial medieval hi havia un lèxic que definia unes determinades propietats de la terra i de les persones que les ostentaven, de manera que quan apareixen en la documentació medieval, és necessari conèixer el seu significat precís, del contrari el lector pot perdre el sentit propi del document i cometre una mala interpretació.

Amb la finalitat d’aclarir conceptes, i amb la pretensió de donar unes definicions clares i concises, hem fet un recull de les més comunes i usuals.

Carta de població: Document reial o senyorial, promulgada per estimular i atreure a la població d’altres territoris, per afavorir als repobladors que acudissin a aquell lloc. Generalment el senyor concedia avantatges fiscals i judicials als nouvinguts. La Carta de població de Mallorca fou promulgada per Jaume I el primer de març de l’any 1230; la de Menorca fou concedida e 30 d’agost de 1301 per Jaume II de Mallorca, el seu fill segon.

La carta de Població de Menorca, semblant a la de Mallorca, va regular la vida social i econòmica dels menorquins, ja que feia referències a qüestions judicials, penals, inviolabilitat del domicili particular, elecció dels jurats, l’ús del segell municipal, entre altres. És el document més important de la Història Medieval Menorquina

Baronia: Territori de propietat d’un senyor d’alt rang (noble o eclesiàstic), obtingut fruit de la seva participació bel.lica en la conquista d’un territori. En el Repartiment el monarca concedia al senyor, en concepte de feu, la terra, però ell tenia l’obligació de prestar un o més cavalls armats per a la seva defensa. A l’illa de Mallorca hi havia diferents baronies (del Bisbe de Barcelona, de Gastó de Bearn, de Nunyo Sanç…), però en la conquista de l’illa de Menorca no fou repartida la terra, de manera que no hi van existir baronies, tan sols cavalleries.

Cavalleria: Territori de propietat d’un cavaller o donzell, amb l’obligació de prestar un cavall armat en defensa del territori. No era permès l’existència d’una cavalleria eclesiàstica. En el cas d’existir una baronia eclesiàstica, el servei d’armes era assolit per un cavaller o donzell noble. L’extensió territorial d’una cavalleria podia incloure una alqueria, un o més rafals i un petit nucli poblat. A Menorca eren cavalleries les alqueries de Santa Creu (abans senyalada pel rei per fundar una pobla), la de Turmaden, Benidonaira … El cavaller que ostentava la titularitat estava obligat a romandre a la cavalleria la major part de l’any i mantenir un cavall de guerra (lliure de les feines del camps) i un equip d’armes sempre a punt d’entrar en acció armada en cas d’invasió del territori.

Rafal: Territori propietat d’un cavaller, eclesiàstic o Burguès, moltes vegades adscrit a una alqueria. La seva explotació solia tenir, principalment, un caràcter ramader; generalment era ocupat per un amitger, un pastor o era encarregat a un esclau en règim d’alforria (semi –llibertat) per la seva explotació.

Feu: Territori cedit per un senyor noble a un cavaller que requeria la prestació militar o servei d’armes. Així, una cavalleria podia ser cedida en feu a un cavaller. D’aquesta paraula esdevé feudalisme, feudal, entre altres.

Honor: Propietat territorial d’un burgès, ciutadà o persona de condició civil i eclesiàstica, lliure de càrregues senyorials, però obligat a pagar els impostos municipals de la comunitat i veïnals. Dites propietats (horts, cases, albergs etc.) també eren conegudes com a propietats alodials. Eren càrregues senyorials els censos, la fadiga, el lluïsme, la dècima i la tasca.

Terra emfitèutica: Propietat assolida per una família repobladora. A Menorca l’únic senyor, propietari de la terra era el monarca. Així, la majoria dels pagesos emfitèutics havien estat establerts pels procuradors reials i els batles generals. Dits pagesos havien pagat una mòdica entrada i estaven obligats anualment a pagar un cens a la corona (contracte emfitèutic). La procuració reial per controlar la cobrança anual de cadascun d’ells redactava un capbreu (llibre inventari de tots ells).

Terres comunals: Totes les viles menorquines disposaven de terres comunals (deveses), en les quals els vilatans recollien llenya pel seu ús, es podia caçar i pasturar el ramat. A mesura que alguns propietaris cultivaven la terra i plantaren arbres, sol·licitaren al monarca poder tancar el terreny amb parets de pedra en sec. Una pràctica que va permetre ocupar gran part dels terrenys comunals. Malgrat haver aconseguit encerclar les propietats, era obligat tenir oberts portells de pas (sense barreres) per permetre circular el bestiar d’altres propietaris a les terres comunals de sol a sol, i permetre el pas franc a les persones per anar d’una propietat a l’altre.

Rota: Terra guanyada al bosc per cultivar-hi. Eren terres marginals o marjals, és a dir, pobres, que molt prest eren abandonades degut a l’escassa rendibilitat.

Béns vagans: Terres sense propietari, abandonades degut a la seva escassa rendibilitat o per mort dels seus propietaris a causa d’una pesta o epidèmia.

Mans mortes (manu mortua): Propietats de reialenc (de propietat del monarca) en mans d’eclesiàstics. Per aquest motiu, dites propietats no pagaven els impostos a la monarquia, ja que els eclesiàstics estaven exempts, però dites propietats no podien ser cedides a l’Església, i en cas de morir el propietari havien d’ésser alienades (venudes) o posades en mans d’una persona civil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca