Una bomba cultural ha trasbalsat la societat literària catalana i no ha estat ignorada per la premsa que ho ha destacat en els seus respectius mitjans: tres escriptors mallorquins -dos homes i una dona- han tret a la vegada les seves novetats literàries en aquest principi d’any 2022, la data més bona per la proximitat amb Sant Jordi, la festa absoluta del llibre al nostre país. Aquesta casualitat inèdita ha estat possible gràcies a la publicació de Tots els mecanismes de Melcior Comes (sa Pobla, 1980) a l’editorial Proa; Ràbia de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) a la mateixa editorial de Planeta i El món es torna senzill de Laura Gost (sa Pobla, 1993) a Edicions Empúries, també del mateix grup editorial. Festa grossa, com he dit i ben merescuda. Bones editorials, bons narradors i un gran impacte en el competitiu i no gens senzill món de les novetats literàries. I és que, com sempre, la veritat es pot veure a través de les xifres, de les dades fredes, de les matemàtiques. Mallorca té quasi un milió d’habitants (923.608 al 2019) i sembla mentida que estigui donant escriptors tan extraordinaris que barregen qualitat literària i impacte en l’exigent públic lector. Com sabeu, m’encanten les analogies. Serveixen per distanciar-te i observar la realitat amb fredor. En el mateix període de temps tres escriptors menorquins -dos homes i una dona- han tret les seves novetats literàries en magnífiques editorials catalanes i amb l’afegitó de conjunt d’un important premi literari. L’impacte d’aquesta feliç i extraordinària casualitat en els mitjans i en les institucions? Cap. Silenci. Indiferència. Passivitat. Fenomen literari totalment ignorat. Anem a pams. A la mateixa editorial Proa que Sebastià i Melcior, Maite Salord (Ciutadella, 1965) ha tret la premiada (Premi Proa de Novel·la dotat amb 40.000 euros) i amb magnífiques crítiques El país de l’altra riba; a la independent i prestigiosa Raig Verd J. P. Sansaloni (Ferreries, 1992) ha debutat amb Un final que, a més de crítiques destacables, ha anat acompanyada de la versió en castellà, amb el mateix títol, a Rayo Verde; i, per acabar de traçar aquest triangle insular, un tal Joan Pons (Ferreries, 1960) ha tret a Univers Llibres (l’editorial d’Enciclopèdia Catalana que publica el premi Sant Jordi de Novel·la) La malaltia del cor que es fruit d’un dels vint premis internacionals de l’Ajuntament de Barcelona i de la Unesco. Mallorca té quasi un milió d’habitants i que tres mallorquins treguin de manera simultània tres novetats és considerat una impactant notícia i un èxit esclatant per a l’illa veïna. Menorca té quasi cent mil habitants (96.620 l’any 2019, deu vegades menys!) i que tres menorquins treguin de manera pràcticament simultània tres novetats en editorials importants ha estat rebut amb un silenci absolut. Hem embogit? Hem perdut la dignitat? El senderi? Com és que les institucions menorquines no ens recolzen, alcen la veu i proclamen l’evidència de l’èxit? Ens hem rendit? Hem assumit la derrota? Ens hem resignat a ser maltractats per Mallorca i a recollir, a través del sinistre sistema de quotes, les engrunes? No només és que les institucions no ens ajudin gens. No. És que quan veuen l’ocasió aprofiten per atacar-nos com va fer de forma miserable Cristina Rita (vinculada al PSOE i presidenta científica de l’IME que depèn directament del Consell Insular de Menorca!), per haver escrit, que no publicat, una simple crítica literària! Hauria d’haver dimitit però, instal·lats en el desvergonyiment, en la derrota i en la humiliació autonòmica, aquí no passa res i es toleren aquestes microcorrupcions que van contra l’interès general i contra la nostra amenaçada i fràgil identitat. Ens governen, no els pitjors, sinó els mesells amb el poder central que ens discrimina i que apuntala, açò sí, el sistema del qual ells en formen part a través de les quotes. Ens va bé, així? A la literatura, sobretot a la narrativa, que té una potència impressionant insular, sí: com més tralla, més qualitat publicada. I a Menorca? No. La nostra illa, que era la més rica de l’arxipèlag abans de l’eclosió de l’ou de serp del turisme, ha passat, gràcies a aquests líders de la decadència, a ser la més pobra de totes quatre. I aquesta deixadesa pública, compensada amb el prestigi oficial i els privilegis personals, és pagada per la població menorquina que té deficiències en el sistema sanitari, en les infraestructures com ara les carreteres, en el transport naval o aeri -que és el més car de totes les illes i amb deficients enllaços i connexions-, en l’educació dels nostres joves, en la cultura, en la qualitat de vida i, sobretot, en l’autoestima; aquesta essència invisible que és imprescindible a l’hora de viure i que és el combustible que fa progressar els pobles.
