Avui divendres 25 de febrer de 2022 María compleix 11 anys!! Ella porta uns quants mesos dissenyant la celebració: com serà aquesta el mateix dia de l’aniversari, amb la família; i com i quan hi haurà una amb tot el grup dels seus amics de classe. Encara quedarà pendent, mínim, una altra més quan anem al Prat.
A ca nostra, els meus pares sempre ens han inculcat al meu germà i a mi que qualsevol motiu de celebració és excusa per a organitzar un esdeveniment festiu i reunir-nos; i tant ell com jo hem seguit amb tan magnífica tradició.
Arribarà un dia, una data, una xifra en forma d’espelmes que farà que María perdi aquesta meravellosa il·lusió? Tots els adults als quals no els agrada canviar de xifra i bufar espelmes, sent nens tampoc gaudien del seu dia? Per què ho fan, ho fem? El voler restar-nos anys, resistint-nos a acceptar el pas del temps, de la vida? Tal vegada és precisament per això mateix: tenir la sensació que la vida se’ns escorre entre els dits com a aigua fresca d’un rierol a l’estiu.
Em recordo a mi mateixa, fa uns anys, davant la temible xifra dels 40: mitja vida, se sol dir, i què he fet amb aquesta meitat? Estic satisfeta? -pensava-. Sentia una gran responsabilitat davant l’arribada d’aquesta suposada maduresa que implicava haver adquirit suficients coneixements com per a ja només gaudir. Fins als 40 s’experimenta i aprèn, després un posa en pràctica el viscut. Perquè just un any abans em vaig adonar que havia de fer una sèrie de moviments per a, llavors sí, gaudir del que vindria després. I per què em negava a l’arribada d’aquest nou aniversari? Ara sé que el número, més enllà de la suposada càrrega que se li afegeix, era circumstancial; vull dir, jo estava en un moment de canvis i aquest va ser el detonant. Altres persones recordaran tal o quin aniversari, els dies i mesos previs, com el que els va fer prendre decisions que els anaven a ajudar a abandonar la sensació de veure com la vida se’ls escapa.
Jo sempre, des de petitona, i com María, desitjava ansiosa l’arribada del meu dia. Sent nena eren els meus pares els que s’encarregaven que fos molt especial, de joveneta procurava no anar a l’institut o la universitat. Ara, sempre que puc, no treballo; m’agafo el dia lliure. Dedico aquestes 24 hores a fer el que em fa feliç, amb els quals em fan feliç.
Si algun dia, desitjo que no sigui així, veig des de lluny acostar-se una nova celebració sense ganes d’ella… ara ja sé que alguna cosa no va com toca!
Estimats! És divendres, Carnestoltes i a casa estem de molt feliç aniversari; amb tot el que això significa: petons, manyagues, estirades d’orelles, garlandes i globus, cava, sorpreses, paper de regal pel sòl i els sofàs, espelmes, pastís i un desig esperant a ser complert!!
