Hauria de ser obligatori llegir l’obra completa de Shakespeare. Si és fracassés en aquesta titànica tasca impositiva s’hauria de renunciar a aplicar-la i aconseguir si més no que el ciutadà d’aquest salvatge món que s’apropa o en el qual estem tots immersos llegís L’Art de la guerra de Sunzi que és un compendi avançat de tota la filosofia dramàtica que, més de dos mil anys després, caracteritzaria l’obra del genial escriptor anglès. No fer-ho pot tenir greus conseqüències impossibles de reparar. Aquesta frase de Shakespeare, que no he sabut situar i que tal vegada he inventat sota el seu savi influx, hauria pogut servir a Pablo Casado si s’hagués pres la molèstia d’haver-lo llegit o assistit a qualcun dels molts espectacles que sobre la seva obra a tot el món s’estan estrenant: “Si dispares al rei, t’has d’assegurar d’acabar la feina i l’has de rematar”. En aquest cas concret que hem viscut recentment a Madrid, el subjecte seria la reina. Si dispares a Isabel Díaz Ayuso (m’agrada que, com a Zapatero, se la conegui més pel seu llinatge matern que pel patern) amb un arc carregat amb la fletxa de la corrupció t’has d’assegurar de rematar-la, d’apropar-te a la víctima, embrutar-te les mans i fendir encara més la punta que no t’has pres la molèstia d’emmetzinar. Errors i més errors si hem de passar l’actuació conspiratòria de Pablo Casado pel sedàs dels eterns mestres començats amb la lletra essa. Disparar amb l’arma de la corrupció a una política del PP és com atacar amb el material fictici de la kriptonita a Spiderman. Una lleugera sorpresa, un moment de cautela i estupefacció i, una vegada comprovats els nuls danys, el contraatac de forma rotunda i despietada com recomana Sunzi en un dels capítols del seu esplèndid L’Art de la guerra. Dos errors, per tant. No decantar-se per les armes adequades. No rematar l’adversari al qual has disparat i davant del qual t’has manifestat i has quedat exposat. Però, què es podia esperar d’un polític amb un currículum ortopèdic muntat amb màsters regalats? I el meu dubte és: qui els escull? Mariano Rajoy i Pablo Casado? Cristina Cifuentes i Esperanza Aguirre? Cayetana Álvarez de Toledo i Soraya Sáez de Santamaria? I, ara, qui es postula en la successió del partit més corrupte d’Espanya, Alberto Núñez Feijóo que va tenir tractes amb un narcotraficant gallec! M’agradaria assistir a l’acadèmia que prepara els líders populars. Prohibit llegir Sunzi, prohibit llegir Shakespeare, prohibit llegir (per tant, com va dir un tercer savi, Ovidi, de renom Montllor), prohibit pensar. En canvi, com a una estimulant excepció, llegir de manera obligatòria Luces de Bohemia de Ramón del Valle-Inclán. O, com a mínim, si troben molt cansat llegir l’obra de teatre sencera, tres rotundes frases: “En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo”. Ja ho tenim. Ja sabem què ensenyen a l’escola de líders del Partit Popular. I és que fins al final l’actuació de Casado ha estat patètica i deplorable. A l’hora d’acomiadar-se de la política ha pronunciat al Congrés dels Diputats més frases sense sentit o que, una vegada sentides, són ràpidament rebatibles per l’hemeroteca. Ha dit amb un to llastimós de ca apallissat que sempre havia estat lleial i educat amb els companys i amb els adversaris. Prest han sortit els mitjans i hem vist un Casado desencaixat escopint insults: felló a Pedro Sánchez, nazis als representants de Junts i d’Esquerra Republicana (i, de pas, a tots els independentistes catalans que són majoria a Catalunya). Però no plorem per Pablo Casado. Ara es trobarà amb les portes giratòries que el duran directament a una gran companyia de gas o d’electricitat. D’immediat ha sortit l’acudit espontani avançant-se a aquesta eventualitat. L’encara líder popular accedeix a les portes giratòries, es fa un embolic i, de tant rodar i no trobar la sortida, torna a la seu del Partit Popular. Moral de la història? Llegiu, llegiu, llegiu per l’amor de Déu si no voleu acabar com a dirigents del PP!
FELLÓ. Irat, enutjat per la ira. En el llenguatge literari de la Renaixença va estar en ús el mot felló amb el significat de ‘fals i traïdor’, però aquest significat és incorrecte, provocat per la influència del castellà felón.
