Els documents històrics més importants solen ésser controvertits. Alhora d’interpretar un document, la lectura feta per dos investigadors i la seva interpretació pot ésser diferent, i a la vegada divergent. L’opinió d’un, pot ser rebutjada per l’altre, amb semblants arguments. Això fa que un determinat moment històric pugui ésser interpretat de diferent manera, fet que el converteix en tema de debat i d’apassionada discussió. Aquesta divergència s’accentua si el document original s’ha perdut o ha sofert diferents còpies que han reproduït alguns errors, o el copista no va saber esmenar equívocs degut a les mutilacions sofertes pel paper o pergamí, esdevingudes pel pas del temps o a l’acció dels rosegadors.
Tots aquests factors poden ésser aplicats a un dels documents més cabdals de la Història Medieval de Menorca, conegut amb el nom de PARIATGE, atorgat pels reis de Mallorca l’any 1301. La seva història particular és un tant novel·lesca.
El document original es donava per perdut, i el seu text tan sols era conegut a través de dues còpies: una inserida en el Llibre Vermell de Ciutadella, còpia feta a finals del segle XV i principi del segle XVI sobre una antiga còpia del document original (?); l’altra còpia va ser feta utilitzant el text del Llibre Vermell i inclosa en el Llibre de Privilegis i Franqueses de la vila de Maó, feta, probablement per Joan Ramis i Ramis (finals del segle XVIII). Darrerament (2015) hem localitzat una nova còpia, segellada amb el segell de la Universitat de Ciutadella de l’any 1374, a l’arxiu de la Catedral de Palma de Mallorca, extreta del Llibre Vermell (?) i enviada a la Seu.
Els estudis publicats sobre les dues primeres còpies generaren una sèrie d’errors d’interpretació, motivats pels errors comesos pels copistes. El Dr. J. Ramis i Ramis, en tractar el document, atribuïa la seva autoria al rei Jaume III de Mallorca, ja que la data d’expedició escrita a la còpia era de l’any 1331. Darrera ell, i sense cap mena d’anàlisi crític, tots els autors es refiaren del veredicte emès pel Dr. Ramis.
L’aportació crítica feta per mossèn J. Salord i Farnés sobre el document va ser una primera passa. Amb un millor coneixement històric va fer una primera revisió analítica. Va analitzar els noms propis dels personatges que intervenien en el document (testimonis, signatura del notari etc) i va concloure que la redacció del document fou feta entre els anys 1300 i 1311, últim decenni del regnat de Jaume II de Mallorca. Per tant, el document en qüestió havia estat emès de la cancelleria de Jaume II i no del seu net Jaume III.
La localització del document original del Pariatge, a la secció de Pergamins de Jaume II de Mallorca a l’arxiu del Regne de Mallorca, degut a la recerca feta per Ramon Rosselló i la seva posterior publicació en forma de ressenya (CIM 1981), va motivar la publicació d’una nova transcripció (la primera la va fer G. Llabrés Quintana i publicada en la Revista de Menorca) sobre l’original (F. Sastre – Revista Mayurqa). Però sorprenentment l’esmentat autor no va fer cap mena d’estudi analític ni va aportar una nova interpretació.
Aquesta nova transcripció, va resoldre un dels errors comesos des de sempre, en quan a la paraula Fraria (degut a una ruptura del document), i va permetre la nova interpretació de Ferreries, localitat menorquina que apareixia per primera vegada en un document medieval, ja que sempre el seu territori va ésser conegut pel terme del Castell de Santa Àgueda.
La lectura atenta de l’encapçalament del document manifesta la indignació reial de l’assentament a l’illa de Menorca, després de la seva conquista de 1287, d’una sèrie d’ordes religioses sense el seu permís reial, que suposava la transgressió del capítol II de la Carta de Franquesa de 1230 (emanada per Jaume I) que prohibia cedir terres de reialenc a l’Església. Per aquesta raó, Jaume II expulsava de Menorca les ordes religioses d’Antonians, agustins etc. i destituïa del seu càrrec el paborde de Menorca, Guillem de Vilanova, canonge de la seu de Barcelona, màxima dignitat religiosa a l’Illa. Mentre confirmava i permetia l’assentament els frares menors (franciscans) i les monges clarisses, als quals confirmava les propietats atorgades pel rei Alfons III. A més, instituïa sis parròquies i quatre capelles, de patronat reial, origen de les futures pobles de Menorca.
Davant aquesta decisió unilateral del monarca, creiem que el document conegut com a PARIATGE no és una avinentesa entre el monarca i una dignitat eclesiàstica. El document és una ORDINACIÓ REIAL i no un pacte, ja que en el document no hi figura la signatura de cap representant eclesiàstic que avali i ratifiqui el document.
La indignació reial: El rei Jaume II de Mallorca, en recobrar el regne –conquerit per Alfons III entre els anys 1285 -1287 – mitjançant el Tractat d’Anagni (1295), va fer proclamar la Carta de Franquesa a Menorca (1301), la qual era una redacció més ampliada i més extensa que la publicada pel seu pare, Jaume I (1230).
En ella, en el capítol II, el rei Conqueridor prohibia a qualsevol cedir o llegar propietats immobiliàries a qualsevol noble o a l’Església sense el consentiment reial (capítol conegut com de militis et sanctis). I el rei Alfons III (que no fou rei titular del regne de Mallorca) havia fet donació a moltes ordes religioses de cases i propietats amb la finalitat d’establir-se en elles i fundar esglésies i hospitals, decisió que provocà la indignació reial, ja que aquelles donacions anaven contra l’Ordenança reial. Per aquesta raó el rei Jaume II va exigir la seva expulsió de Menorca.
Més tolerant va ser amb les ordes monàstiques franciscanes. El motiu hi ha que buscar-lo en el fet de que la Casa Reial Mallorquina tenia una certa predilecció per les ordes pobres. De fet, el príncep i hereu de la corona del Mallorca, de nom Jaume, va renunciar a la corona del regne per entrar com a monjo en un convent franciscà, situació que permeté la pujada al tron del príncep Sanxo, segon fill de Jaume II i Esclaramunda de Foix. Una de les filles de Jaume II, Sanxa, casada amb el rei Robert de Nàpols, va fundar a la dita ciutat italiana el convent de Santa Clara, on va acabar els seus dies; i el tercer fill de Jaume II, Felip de Mallorca, futur tutor del príncep Jaume III, també era franciscà.
Un cas semblant fou l’exigència reial, feta al monestir de Santes Creus, de posar a la venda i alienar les alqueries de Lluriach, Granada i Benialba que Roger de Llúria, almirall de l’estol de Pere III el Gran, havia obtingut del rei i després havia cedit en el seu testament al monestir cistercenc. El rei forçava la venda perquè la clàusula testamentària del noble transgredia el dret feudal estipulat a la Carta de Franquesa (capítol II).
La destitució del paborde i la seva nova restitució en el càrrec: Durant el regnat de Jaume II d’Aragó el paborde Arnau de Sarrià, havia estat substituït per Guillem de Vilanova, ambdós sota l’autoritat eclesiàstica del bisbat de Barcelona. Després de 1298, era paradoxal que la màxima autoritat eclesiàstica de l’illa de Menorca estigués sota l’autoritat d’un bisbe que no fos el bisbe de Mallorca. Per aquesta raó, Jaume II va exigir a G. de Vilanova la seva renúncia, però en compensació de la seva bona voluntat i disposició li va restituir el càrrec de paborde, però ara sota l’autoritat del bisbe de Mallorca.
La bona sintonia, entre el rei i el nou paborde, va fer que en morir el prelat mallorquí, Guillem de Vilanova fos elegit per ocupar la càtedra episcopal, convertint-se en el quart bisbe del regne. Durant el seu mandat fou signat, però ara amb el rei Sanxo I de Mallorca, el Pariatge de 1315, amb el qual el poder reial i eclesiàstic acordaren el repartiment dels delmes que corresponien a l’Església dels territoris de l’illa de Mallorca, ja que els de Menorca ja havien estat cedits pel monarca amb l’Ordenació Eclesiàstica de 1301. Aquest Pariatge era una concòrdia amb el qual ambdós dirigents (reial i eclesiàstic) solucionaven un contenciós que venia de temps de Jaume I el Conqueridor.
Conclusió: El document que ressenyem suposa l’Ordinació Eclesiàstica de l’illa de Menorca. El rei Jaume II, en prendre la iniciativa, manà fundar noves parròquies i capelles a diferents punts claus del territori illenc; en el terme de Ciutadella dues parròquies (Santa Maria a la vila i la de Monastrell, en el sud) i la capella de Corniola. D’elles tan sols prosperà la primera, ja que les altres dues varen ésser absorbides per la parròquia de la capital illenca.
La parròquia de Sant Bartomeu a les Ferreries no va prosperà, així com tampoc es creà cap capellania a la Muntanya i Castell de Santa Àgueda.
A les terres centrals de l’illa el rei pretenia convertir els terrenys de Santa Creu de Lluriach i Sant Llorenç de Binixems en parròquies, però les dues iniciatives no prosperaren. Mentre que la capella de Sant Narcís (que es convertiria en la parròquia de Sant Martí), donaria lloc a la pobla d’Es Mercadal; la parròquia de Santa Eulàlia en la pobla d’Hialor (després Alaior). La capellania de Santa Salvador, a la Muntanya del Toro, amb el temps canviaria la seva titularitat amb el de Nostra Dona.
A les terres de Llevant, a la pobla de Maó, el rei crearia la parròquia de Santa Maria, amb un rector de patronat reial, mentre que a la ruralia la capellania de Mussuptà (en altres documents Mosseta) tampoc prosperaria.
El document està inclòs en el Llibre Vermell a les pàgines 93-95, i ressenyat a la publicació feta per ARAGÓ – CONDE (1977) amb el nombre 89. El document del Llibre Vermell està datat erròniament l’any 1331.
