La violeta Per Raymonde Calbo

 

Sembla que la violeta olorosa seria una flor creada, segons la mitologia grega, per Zeus com a mostra d’estimació cap a una de les seves joves amants, Io. Per escapar de la gelosia de la seva dona, Hera, Zeus transformà aquesta jove en vedella. Aquesta plorava molt per mor d’aquesta metamorfosi perquè no li agradava l’herba poc fina amb la que s’havia d’alimentar. Aleshores Zeus declarà que on ella posés els seus llavis el seu alè es convertís en violetes perfumades per així poder passar gust de pàixer. En el llenguatge de les flors, la violeta simbolitza la simplicitat i l’amor secret, tímid i discret. Aquesta menuda flor ha inspirat nombrosos poetes, William Shakespeare entre d’altres, que a un dels seus famosos sonets diu: He renyat així la violeta precoç : “Dolça picardiosa on has robat el perfum que exhales si no és a l’alè del meu amor? També una cançó romàntica de la malaurada Cecilia esmenta aquesta flor per parlar de l’amor secret d’una dona casada i diu: “ Qui t’escrivia a tu versos? Digues-m’ho nina, qui era? Qui t’enviava flors per primavera? Amb amor les rebies, com sempre sense targeta t’enviava a tu un ram de violetes.” Com m’agrada aquesta cançó! La violeta també ha inspirat pintors com Henri de Toulouse-Lautrec i el seu quadre “ram de violetes dins un gerro” o el d’Eduard Manet “Berthe Morisot amb ram de violetes”.

Va ser una flor coneguda ja a l’Antiguitat per les seves propietats medicinals, relaxants, diürètiques, laxatives, antisèptiques, fins i tot afrodisíaques degut al seu aroma considerat sensual. Més tard fou emprada a la Cort dels reis de França per tapar llurs olors corporals, per això la cultivaven al jardí de Versalles. Al segle XIX a França la violeta va tenir dos grans períodes de glòria i es varen posar de moda: el primer, en temps de Napoleó perquè fou associada a la seva primera trobada amb Josefina de Beauharnais, la seva futura esposa, que arborava un ram de violetes al cinturó que li hauria donat i ell li oferí després per cada aniversari de noces un ram d’aquestes flors. I el segon període durant el regne de Napoleó III perquè la seva esposa la imperatiu Eugènia adorava la violeta. A un quadre del pintor alemany Franz Xaver Winterhalter, s’hi pot veure la imperatiu coronada de violetes.

La violeta dita de Parma és també l’emblema fetitxe de la vila de Tolosa de Llengua d’Oc coneguda com “La Vila Rose” o “Toulouse” en francès. La llegenda conta que el 1854 un soldat de l’armada de Napoleó hauria dut el primer peu de violeta dins el seu sac per oferir-lo a la seva estimada que vivia a un barri d’aquesta vila. Poc a poc els jardiners de la regió començaren a cultivar aquesta flor que va tenir un gran impacte econòmic -existien més de 400 productors de violetes- fins a meitat del segle XX. A partir de la segona guerra mundial la producció va declinar degut als canvis de moda i l’aparició de malalties. A més, l’hivern rigorós de 1956 va fer malbé els peus de violetes. No fou fins el 1985 que un enginyer agrònom, Adrià Roucole, va evitar la desaparició del cultiu d’aquesta varietat de violeta gràcies a tècniques modernes de reproducció in vitro i avui una quinzena de productors es dediquen al cultiu d’aquesta flor .

Altres historiadors asseguren que la història entre Tolosa i la violeta es remunta a l’Edat Mitjana car una violeta recoberta d’or pur era el premi atorgat pel concurs de poesia promogut per l’Acadèmia dels Jocs Florals de la ciutat, concurs creat per set il·lustres trobadors de la Vila Rosa el 1323 per mantenir el lirisme cortès. L’activitat d’aquesta acadèmia, la més antiga d’Europa, és ben vigent encara avui i cada dia 3 de maig es celebren a Tolosa aquests Jocs que promouen la poesia baix totes les seves formes.

També s’organitza a principis del mes de febrer i durant dos dies la festa de la violeta a la magnífica plaça del “Capitole” de Tolosa embriagada pel seu perfum sensual. Les plantes són venudes en forma de rams i durant molts anys fou l’ única flor comercialitzada a l’hivern. A més de les flors fresques poden trobar-s’hi violetes cristal·litzades dins sucre, perfum, sabons, encens, licor, xarop, mel, confitura, gelatina i tot tipus de llepolies, tots productes obtinguts de la violeta. Per evitar l’extinció d’aquest cultiu existeix un “conservatori de la violeta” que hostatja una col·lecció de 80 varietats d’aquesta flor provinent de diferents països del món. Aquesta violeta de Tolosa de Llengua d’Oc és encara avui objecte de nombrosos estudis botànics com ara determinar els seus orígens malgrat que publicacions especialitzades semblen confirmar que aquesta violeta hauria estat importada de Turquia cap a Itàlia durant el segle XVI abans d’arribar a Tolosa al segle XIX.

No puc evitar tenir un record tendre per aquesta flor tímida de la que ma mare per primavera sempre tenia un ram damunt la taula i que amb el seu perfum embaumava tota la nostra cuina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.