ACN Barcelona – De Camarón de la Isla s’ha escrit sobre el seu geni, la seva música, les seves relacions o la seva addicció a les drogues. Carlos Reymán i Raulowsky volien anar més enllà i crear una novel·la gràfica diferent a tot el que s’havia publicat i endinsar-se en la part més íntima de Camarón i en com s’enfrontava al seu mite. “És important el rigor de la informació, però també el poder afegir alguna cosa més”, assenyala, en declaracions a l’ACN, l’il·lustrador i dissenyador Raulowsky, cocreador del còmic ‘Camarón, dicen de mí’ (Desacorde Ediciones), amb el guionista Carlos Reymán.
Publicat per Desacorde Ediciones, la història està narrada en deu capítols que tracten diversos aspectes de la vida del músic que van, entre altres moments, des del naixement del cantant, la seva trobada amb Paco de Lucía i la gravació de ‘La leyenda del tiempo’ fins a la seva mort.
Raulowsky i Reymán coneixien la vida de Camarón com aficionats i volien narrar-la amb molt respecte, però a nivell artístic aspiraven a aportar alguna cosa més. “És important el rigor de la informació, però també el poder afegir alguna cosa més”.
En aquest sentit, van voler centrar-se en com Camarón s’enfrontava al seu mite. L’il·lustrador apunta que hi ha llibres o textos que parlen del seu geni, de les seves relacions amb tocs més de premsa rosa o de les drogues. Per això van decidir centrar la història en la seva part més íntima, que “no estava explicada”.
El títol del llibre sorgeix en primer lloc de la cançó ‘Dicen de mí’ del mateix Camarón i es referia al que els altres parlaven d’ell. “Era molt representatiu veure què podíem dir nosaltres dos de Camarón perquè ni en el cercle més proper seu el coneixien tan bé, perquè era una persona molt tímida”. Explica que en base al fet que el personatge no era molt obert en el terreny privat, s’havien d’endinsar a conèixer-lo sobre tot a través de la seva música. “Hem conegut a Camarón a través dels seus cants”, assegura.
Raulowsky apunta que Camarón venia d’una família de ‘gitanos fragüeros’ que eren l’aristocràcia dels gitanos. L’il·lustrador indica que Camarón tenia molt interioritzada la tragèdia del seu pare, que va morir jove, i també la del poble gitano. “Ell va cantar amb aquell dolor i pena constant i ho va fer fins el final de la seva vida”.
Raulowsky remarca que va començar fent una novel·la gràfica en blanc i negre com a homenatge al mateix còmic, però el flamenc, opina, requeria un llenguatge sense interferències perquè el color a vegades entreté. “Volia fer servir el blanc i negre per centrar l’atenció en el missatge més pur i clar”. La seva intenció era que el còmic acompanyés al lector en un viatge, que “l’agafés de la mà” i el portés fins a l’última pàgina.
“Personatges universals”
Raulowsky ressalta que els personatges universals, com el cas de Camarón de la Isla, ho són perquè un s’identifica amb ells. “El que va viure Camarón, també ho vius tu d’una altra forma, amb uns altres personatges, una altra estètica i un altre fons”, afirma.
En aquest context, recorda al guionista Carlos Reymán, qui el va acompanyar en aquesta aventura i va morir a finals de l’any passat poc dies abans de la publicació del còmic. “Haver-lo perdut és com si Tomatito hagués perdut a Camarón”, diu.
