Un poema magnífic Per Raymonde Calbo Laffitte

 

La tragèdia del naufragi del pesquer “Villa de Pitanxo” el passat 15 de febrer en aigües de Terranova em va fer recordar aquell magnífic i emotiu poema de Victor Hugo -també après a l’escola- escrit el 1836 i que il·lustra a la perfecció la dura i perillosa vida de la gent que viu de la mar. El seu títol és “Oceano Nox” i diu així:

Oh! Quants mariners, quants capitans

que cercaren, alegres, rumbs llunyans,

i darrera l’obscur horitzó s’han esvaït!

Quants han desaparegut, dura i trista fortuna,

dins una mar sense fons una nit sense lluna,

baix el cec oceà per sempre enfonsats!

Quants patrons morts amb llur equipatge!

L’huracà arrancà de llur vida totes les pàgines,

i d’una bufada les escampà sota les onades!

Ningú sabrà la seva fi al fons de l’abisme,

passant, cada ona va replegar un botí,

una ha agafat l’esquif, l’altra els tripulants.

Ningú sap el vostre destí, pobres caps perduts

rodolau demés les negres extensions,

xocant amb els vostres fronts esculls desconeguts.

Oh! Quants vells parents , als que només quedava un somni,

han mort esperant cada dia a la platja els que mai han tornat!

A vegades parlen de vosaltres durant les vetllades!

Moltes rotllades, assegudes damunt àncores rovellades,

barregen encara els vostres noms d’ombra coberts,

amb les rialles, les cançons, els relats d’aventures,

les besades robades a les vostres promeses,

mentre que vosaltres dormiu enmig de les algues verdes!

Demanen: “on són? Són reis d’alguna illa,

ens han abandonat per un lloc més fèrtil?”

Desprès el vostre record desapareix.

El cos es perd dins l’aigua, el nom dins la memòria.

El temps, que sobre tota ombra en posa una més negra,

damunt l’obscur oceà estén el negre oblit.

Aviat als ulls de tots la vostra ombra desapareix.

No té un la seva barca i l’altre la seva arada?

Només durant aquelles nits on la turmenta és vencedora,

les vostres vídues de fronts blancs, cansades d’esperar-vos,

parlen encara de vosaltres remenant la cendra de la llar de foc i del seu cor!

I quan a la fi la tomba ha tancat llur parpella,

res no sap els vostres noms, ni tan sols una humil pedra

dins l’estret cementiri on l’eco ens respon,

ni tan sols un salze verd que s’esfulla a la tardor,

ni tan sols la cançó ingènua i monòtona

que canta un captaire a l’angle d’un vell pont!

On són els mariners naufragats en les negres nits?

O onades, quantes lúgubres històries sabeu!

Onades profundes, temudes de les mares agenollades!

Les contau quan pugen les marees,

i és el que vos atorga aquelles veus desesperades

que teniu el vespre quan veniu cap a nosaltres.”

Encara que el millor dels poetes, Federico Garcia Lorca, digués que la traducció destrossa l’esperit de l’idioma, a mi em pareix l’única forma de donar a conèixer les meravelles que han escrit autors de tots els temps i continents. He procurat ésser fidel -des de la meva modèstia- amb la traducció d’aquest preciós poema sobre el destí a vegades cruel dels mariners i el drama del seu oblit.

Raymonde Calbo Laffitte

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.