Carrers amb fillets que juguen

Josep  Portella Coll – El darrer dijous de març va ploure tot el dia. I va fer fred, també. I l’abril ha arribat com si fos Nadal. Com cada setmana, vaig ser a Ciutadella. No és una visita obligada, sinó un retorn permanent que em recorda qui som. Si tenc una estona, m’agrada dedicar-la a passejar a poc a poc pel casc antic: carrer de cal Bisbe, Sant Sebastià, Sant Rafel, Sant Miquel, Sant Bartomeu, carrer de ses Roques, Sant Jaume, ses Andrones, san Cristòfol, Sant Sebastià, Sant Josep, santa Clara… Si plou, com dijous passat, el passeig és encara més entranyable. És un paratge urbà que encara manté el sabor de la Ciutadella antiga, la Ciutadella de la gent, sense gairebé hotels-luxury, boutiques, bars i restaurants, només cases en les quals les persones viuen. Esperem que sigui molts d’anys així. Desig que no es promogui aquí cap procés de gentrificació, que és una paraula molt lletja que ve a assenyalar el fenomen actual de traure la gent de les cases per a posar-hi turistes. És cert que durant aquests anys, un bon nombre de cases s’han venut a famílies de fora, que les han arranjades i les empren per estiuejar o per viure temporades amb nosaltres, però la meva impressió és que estan ben integrats entre el veïnat i fins i tot han ajudat a mantenir la vida al barri. M’agrada rodar per aquests carrers a l’hivern i passejar pel carrer de Sant Miquel, que era el carrer de la meva padrina, s’àvia Maria Barber. Allà vivia, a una casa petita, amb s’avi Damià i ses ties, Juanita i Teresa, que fa poc ens ha deixat. A una altra casa hi vivia una germana, na Juanita Barber, que després es mudà a prop, a una casa del carrer de Ses Andrones; ella era modista i, en els meus anys hippies em feia les camises de flors a mida i al meu gust. Al carrer de Sant Miquel també hi vivia sa tia Maria, casada amb es conco en Seto Bosch, que havien estat al lloc de l’Havana. Alguns capvespres, en sortir d’escola, anàvem a fer sa bereneta a ca s’àvia i jugàvem amb ganes amb els cosins i altre personal menut. Aquell carrer era un dels nostres territoris. L’altre dia, en passar per la placeta, on vivien l’Antuan i n’Atoix, vaig trobar-me tres o quatre al·lots que jugaven amb una pilota. I vaig pensar, m’agraden aquests carrers on  els fillets poden jugar.

One Comment on “Carrers amb fillets que juguen”

  1. Està molt bé el que escrius, i part d’aquesta gent que cites l’he coneguda. Però només amb «desitjar» no es compensa la pressió dels inversors per convertir aquesta zona en un espai de negoci alienant o de lleure incompatible amb la convivència. La nostàlgia no serà suficient per preservar aquest ambient. Potser el PEPCHA salvarà les pedres i els edificis (fins un cert punt) però la forma de vida no la salvarem més que amb les nostres decisions individuals. Una d’elles ha de ser l’abstinència a penjar cartells de «SE VENDE». O al manco no fer-ho a qualsevol que dugui els doblers per pagar-ho. Ni hem de sucumbir a la temptació fàcil del lloguer turístic d’habitatges. Ho hem d’aclarir entre nosaltres o ho perdrem, encara que també n’hi ha molts d’especuladors entre els ciutadellencs. Al pas que va tot, en pocs anys el nucli antic serà més un museu de fòssils i esquelets que no una zona viva.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca