El viatge d’Alain Delon

Mary Moro– L’actor francès Alain Delon ha anunciat la seva voluntat de recórrer a l’eutanàsia. Delon, que viu a Suïssa, país on aquesta pràctica és legal, explicava en una carta els motius que li han portat a prendre aquesta decisió. Estic escrivint aquestes línies i tal vegada quan vosaltres les llegiu la seva voluntat s’hi haurà feta efectiva.

Som nosaltres els que decidim on i quan néixer; fins i tot el si familiar en el qual fer-lo i d’aquesta manera la nostra ànima pot desenvolupar la seva missió de vida? En aquest cas, hauria de deixar d’existir polèmica quant al moment en el qual una persona decideix abandonar el pla terrenal? Quin és el mecanisme que ens porta a aferrar-nos a la vida: segons sumem anys les nostres pors també són més; de petitons pocs perills veiem, i els que sí que ens aguaiten han estat imposats per ulls externs i amb arrugues. Deixem de fer, d’anar, de provar; d’alguna manera deixem de viure, si per viure entenem experimentar. I ho fem per aquesta por a morir.

Quina és la definició de vida? I qui és amo de la de cadascun de nosaltres? Llegia, en conèixer-se la decisió del francès, que sempre ha estat una persona valenta, fidel als seus principis, honesta. El seu actual estat de salut i veure com va ser el dolorós procés en el qual es va veure immersa la seva dona abans de morir, que ho va fer d’un càncer, li han portat a optar per no allargar l’inevitable; perquè sí, per molt que continuï sent un tema tabú, tots acabem arribant al mateix lloc, sigui aquest el que sigui.

Llavors, hauria de deixar d’existir aquest debat sobre si una persona pot decidir posar fi a la seva vida? En quines circumstàncies podem tolerar (tolerar?) que algú decideixi què fer amb la seva vida? La vida, la nostra vida, és l’única cosa que tenim. Molts són els factors externs que poden portar a condicionar-la, sense parlar de tots els interns, propis de cadascun de nosaltres. Si és l’única cosa que realment posseïm, hauríem de poder ser amos d’ella; decidir quan hem experimentat prou i partir?

Tot i així dependria molt d’aquesta necessitat de seguir aquí, de voler encara més, fins i tot del grau de sacrifici que estiguem disposats a assumir si, arribat el moment, l’única cosa que es manté viva en nosaltres són òrgans i no la nostra ànima com a tal. Alain Delon no se sent viu, per molt que continuï respirant i el seu cor encara bategi. Molt bon i feliç viatge, Senyor Bonic!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.