ACN Barcelona – Marta Carnicero va decidir que la seva tercera novel·la havia d’abordar la violència contra les dones com a arma de guerra quan va conèixer ara fa dos anys el projecte ‘Encara hi ha algú al bosc’, sobre crims comesos al conflicte dels Balcans. Colpida pel que allà s’explicava, l’autora de ‘Coníferes’ (2020), ha escrit ‘Matrioixques’ (Quaderns Crema), una ficció basada en fets dolorosament reals: les brutals i perllongades conseqüències d’unes atrocitats les víctimes de les quals són no només les dones abusades sinó també els seus fills, engendrats i sovint també parits de forma no desitjada. El relat de Carnicero combina dues veus femenines molt fortes i aparentment molt allunyades però que aniran escurçant la distància que les separa.
Entre 25.000 i 50.000 dones van ser víctimes de violació com a arma de guerra durant el conflicte dels Balcans (1991-2001). Per fer-se’n ressò, l’equip de Cultura i Conflicte va fer una feina de recerca periodística i creació artística que va resultar en el projecte ‘Encara hi ha algú al bosc’, amb una obra de teatre, un documental i una instal·lació fotogràfica. Va ser gràcies a aquesta aproximació que l’escriptora Marta Carnicero (Barcelona 1974), va prendre consciència sobre aquest drama i va decidir que volia escriure una novel·la sobre la qüestió.
‘Matrioixques’ és el resultat d’aquella decisió, i també la tercera novel·la de l’escriptora i enginyera industrial barcelonina. L’obra presenta la Hana, una mare allunyada de la seva terra i de la seva filla per motius que d’entrada desconeixem, i d’altra banda una jove adolescent que viu en un entorn privilegiat. Una sèrie de descobertes aniran estrenyent el vincle vital –i el narratiu- d’aquests dos personatges, en la mesura que s’enfronten a una realitat incòmoda i posen en qüestió l’encert (o no) de decisions preses en el passat.
Víctima universal
L’escriptora explica a l’ACN que se li feia difícil parlar del tema amb dones que haguessin patit aquesta violència, de manera que va evitar contactar-hi. Sobretot, diu, per no tractar la problemàtica de manera excessivament parcial o “tocant el tema de manera insensible”. Carnicero sí que es va documentar sobre aquesta qüestió però ha evitat parlar d’una dona concreta per fer el relat el màxim d’universal.
A través de la seva prosa concisa l’autora diu que ha volgut fer “un crit” per alertar sobre la qüestió, perquè creu que encara se’n parla poc i es desconeix. És el seu gra de sorra per conscienciar les societats benestants sobre coses que passen sovint prop de casa. “He volgut generar empatia cap a un personatge que li ha passat tot això”, diu, com un vehicle contra la “pèrdua d’eficàcia” de paraules com “guerra” o “camp de refugiats” en un món de constants impactes comunicatius.
Sense jutjar-les
L’altra premissa del relat de Carnicero va ser no jutjar les decisions preses per les dones víctimes de violacions, i sovint també obligades a tenir els fills engendrats involuntàriament. “No se les deixava avortar”, diu amb ràbia als ulls. “Seria massa senzill pontificar” sobre les decisions que moltes prenien després, renunciant sovint a aquelles criatures i donant-les en adopció.
Això no vol dir que no permeti dubtar als seus personatges. “La Hana es pregunta si va fer bé, i si no deu una explicació a la seva criatura”, explica. A milers de quilòmetres, la seva filla podria ser un d’aquells nens que “han descobert al pati de l’escola que són fills d’una mare violada”. Per ells tampoc és fàcil encaixar el seu origen, si és que mai arriben a conèixer-lo.
Carnicero assumeix que la novel·la resultarà “dura” per a molta gent, però també tranquil·litza els lectors en el sentit que el contrapunt de la jove adolescent anivella una mica el relat més torturat de la Hana. En tot cas, l’escriptora no nega que té ganes d’explorar territoris una mica menys foscos en propers projectes literaris, sempre sense renunciar al poder “de reflexió” que tenen les novel·les. “Per mi és important que la literatura plantegi una reflexió que no s’havia fet el lector, o que senzillament promogui el debat, però si ara puc aconseguir-ho amb un punt una mica més positiu i humorístic ho faré”, es proposa.
