De sobte uns records Per Raymonde Calbo Laffitte

 

Quan un es fa gran, és a dir, quan un torna vell recorda sovint amb nostàlgia la seva infantesa i la seva joventut, aquells universos situats entre la realitat i la imaginació d’on brotaven la innocència i la despreocupació. No significa que ara mirant al passat m’adoni de la felicitat de què vaig gaudir sense ser-ne conscient ans al contrari, i crec que sempre he tingut ben clara la sort d’haver nascut a una llar plena de tendresa i harmonia malgrat algunes vicissituds. Per això m’agrada recordar aquell temps perquè em produeix un benestar que em reconforta que em treu d’aquest món globalitzat a on només compten les dades econòmiques, xifres fredes exemptes de calor humà, on la paraula directa s’ha esvaït i passa pel filtre d’uns robots que em diuen el que he de fer. Quina desgràcia! I quin món més decebedor de polítiques mediocres que per una banda proclamen la pau i per l’altra afavoreixen la guerra! Tot és qüestió de doblers i d’interessos ocults per fer més ric al ric a costa del més dèbil i indefens i a costa d’un planeta que ja no suporta més les agressions irreparables a les que la cobdícia de l’home ( de cada dia més gran) l’està sometent. Com deia el frare franciscà mallorquí Antelm Turmeda(1352-1430): “(…) diners fan bé, diners fan mal, diners fan l’home infernal e fan-lo sant celestial segons els usa…”

Però ara que ha entrat la primavera on malgrat tot, la maltractada però poderosa natura reneix, on el camp es comença a vestir de roselles i els jardins s’omplen de poncelles, em plou llegir i rellegir poesia. Aquesta arma poderosa capaç d’allunyar-me d’aquell món hipòcrita i cruel. Quina sort tenir poetes que al llarg dels anys ens han ajudat amb la bellesa dels seus versos, a suportar la grisor d’un món de cada dia més deshumanitzat. Però mai no han de perdre l’esperança i l’optimisme perquè com diu el magnífic vers del poeta eivissenc Marià Villangomezi Llobet : “voler l’impossible ens cal i no que mori el desig”. I així ha d’ésser.

Mentrestant jo seguiré recordant aquells deliciosos aromes, sabors i vivències d’antany constitutius del patrimoni de la meva memòria un bon remei que m’ajuda a no perdre el bon humor i les ganes de viure compartint tots els bons moments en companyia de la meva gent estimada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca