Una bondat complicada Per Eduard Riudavets

 

S’anomenen mennonites als cristians seguidors de les doctrines de Menno Simons (1496-1931), un antic sacerdot catòlic que s’incorporà al credo anabaptista. Les seves conviccions sobre un pacifisme radical, la comunitat de béns, i posteriorment la separació de l’entorn així com les rígides normes sobre la vida quotidiana que de trencar-se poden provocar l’excomunió dels infractors i la consegüent expulsió de la comunitat, provocaren la seva persecució i aïllament. Actualment hi ha comunitats mennonites a Amèrica del nord i del sud i, en menor quantitat a l’Àfrica, Àsia i Europa.

Disculpau-me aquesta llarga explicació introductòria, però és impossible copsar la novel·la que avui vull comentar, Una bondat complicada, de Miriam Toews, sense conèixer un poc les creences mennonites.

Així fixem-nos en l’argument. La Nomi Nickel és una noia de setze anys i viu en una comunitat mennonita del Canadà on les normes religioses són cada vegada més estrictes per evitar la contaminació del món exterior. Ella, amb unes ganes de viure ferotges, desitjaria marxar a Nova York.

No cal que m’hi esforci gaire més, és evident per quins camins es desenvolupa la novel·la. Les contradiccions, els desafiaments íntims, l’ofegor insuportable són els elements que marquen la novel·la.

Imagineu-vos que l’alumne menys assenyat de l’institut munta una penya de rebels, que fan un manifest que prohibeix els mitjans de comunicació, el ball el tabac, els climes temperats, el cine, l’alcohol, el rock-and-roll, les relacions sexuals per plaer, la natació, el maquillatge, les joies, el billar, anar a les ciutats o anar a dormir després de les nou. Mennonita de cap a peus. Gràcies, Menno!”

Si qualque cosa m’ha cridat l’atenció d’aquesta novel·la apassionant és la constant ironia amb la qual la protagonista ens narra la seva vida. A vegades agre, a vegades desoladora, sempre lúcida i mai colèrica, la Nomi Nickel ens fa viure la seva asfíxia i la seva íntima rebel·lia. Però, si més no, és estremidor conèixer aquest món tancat, farcit de prohibicions, on de qualque manera s’hi escolen retalls de l’exterior. I entre aquests retalls, la música, que esdevé un element de transgressió i, alhora, d’alliberament.

Potser decebré Menno Simons, però voldria que sabés que he donat forma a una nova religió a partir del material que ens va proporcionar ell. Estic convençuda un dia ens trobarem tots quatre a Nova York. Lou Reed també hi podria ser. Dormirem fins a migdia, després anirem a Central Park a jugar a frisbee i en acabat l’anirem a escoltar als clubs on actuï. L’acompanyarem a les gires. Ei, no és en Lou Reed i la família de mennonites que l’acompanya?, dirà la gent”.

He gaudit molt d’aquesta novel·la. Ens porta a un univers desconegut. Però potser allò que més m’ha impactat és com una noia de setze anys ens el fa viure mentre ella el pateix.

La Nomi ha de cercar respostes on no m’hi han, ha de dibuixar els seus propis horitzons en una societat que els voldria esborrar. Conèixer la Nomi és el gran plaer d’aquesta excel·lent novel·la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca